Opinió

Keep calm

Sense rebombori

De tant en tant, l'afany de compromís amb les tradicions en genera una de nova. Això és el que van fer, fans uns anys, els Manaies de Sant Daniel a Girona

La manifestació pública de la fe, per Setmana Santa, té moments emotius i instants execrables. El ventall s'estén des de la inquietant arqueologia medieval de Verges (sempre impactant, la dansa monòtona, incessant, memorable) fins a les demostracions parafeixistes en determinats llocs, com ara la desfilada de la Legión, a Màlaga, o les arengues d'extrema dreta que hem vist aquests dies a Castelló. El tipus d'experiència religiosa oberta a tothom –que el Vaticà II va rebutjar, fidel a una lectura de l'Evangeli sense rebombori– barreja la pietat popular amb un exhibicionisme fora mida. Quan domina la primera, la tradició pot arribar a ser tan transcendent com la litúrgia, en el sentit que la repetició dels gestos, any rere any, amaga algun tipus d'espiritualitat del tot respectable, fins i tot assimilable a una pregària íntima. Quan s'exhibeix la fe amb repics i fastuositat, l'assumpte esdevé o bé molt turístic o bé molt retrògrad, o totes dues coses alhora.

De tant en tant, l'afany de compromís amb les tradicions en genera una de nova. Això és el que van fer, fa uns anys, els Manaies de Sant Daniel a Girona. Van recuperar el nom d'una formació que ja desfilava al segle XVIII (i que va deixar de fer-ho a primers del XX) i la van convertir en una entitat pensada per a la solidaritat i la cultura. Durant aquest temps, han esmerçat esforços a parlar de la religió i l'art i la literatura i la història, i han participat no solament en pregàries, sinó també en campanyes de recollida d'aliments, que és una cosa més concreta. Ara, s'han vestit de romans. Més ben dit, de soldats amb un aire renaixentista, com ho eren els primers manaies, els quals barrejaven la iconografia de l'urbs amb la comoditat de qui treballa al terròs. Aquests d'ara (quatrecentistes: oscil·len entre Andrea del Castagno, Piero, Mantegna i Uccello) han participat per primer cop en una processó, la de Banyoles. Minimalistes. Només quatre armats i un tambor. Sense ensenyar el rostre. Amb rigor i discreció. Amb una fe sense focs artificials.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.