Keep calm
‘Boscos'
La paraula, pròxima i poètica, de Mouawad ens dona pistes sobre aquesta acceleració que duem de fa massa temps
En aquesta mena de vida sintètica que portem, en què la ciència recrea cèl·lules, climes i cervells, buscant de quina manera funcionem, cada vegada resulta més difícil sortir d'allò predictible. La tecnologia i l'algoritme s'activen a la recerca de gustos i hàbits en bona part per tota la informació que nosaltres mateixos anem donant i pel seguiment que es pot fer de les nostres vides, ja sigui a cop de tarja de crèdit, ja sigui a cop dels “m'agrada” que fem a les xarxes socials sobre fotos i causes.
Wajdi Mouawad ressegueix el camí del dolor, del dol, de la identitat, de les mares, de la violència, de les guerres, de l'èxode, fins i tot de l'ADN, de manera colpidora, de nou als Boscos de les Ardenes i als del Quebec. Aquest Boscos que de manera magistral aixequen de nou Oriol Broggi i La Perla 29. Cristina Genebat ho viu doblement o triplement, n'ha fet la traducció, i arrenca la funció, que encara es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, amb el primer monòleg. I Xavi Ruano i Ramon Vila, que ja fa uns anys van insistir a Oriol Broggi que els acompanyés a Avinyó, a la descoberta d'un autor extraordinari, també. Tots plegats poden celebrar aquest èxit, aquest esforç gegantí d'haver-nos ensenyat aquest autor immens. Una descoberta que va començar amb Incendis, que va seguir amb el Litoral de Raimon Molins, i de nou amb La Perla amb Cels i Boscos. Els quatre textos que conformen La sang de les promeses, els ha editat Periscopi, l'editorial que també va publicar en el seu moment Ànima.
Els camins que segueix la ciència, i els que segueix Mouawad, no deuen tenir res a veure. Però tots condueixen a la predictibilitat de l'home. Aquesta cadena de dones, de mares, i amigues que fan baula de l'horror, a Boscos i la cadena algorítmica dels nostres moviments a la xarxa. La paraula, pròxima i poètica, de Mouawad ens dona pistes sobre aquesta acceleració que duem de fa massa temps. Diu la Loup, la dona més jove que busca els seus orígens: “Em pensava que no tenia cor, pare. Però alguna cosa s'ha començat a esquerdar.” Què és el que ens esquartera?
