Opinió

Tribuna

‘Celebrate diversity'

“La cosa no va de guanyar o de perdre, sinó de ser-hi. Es tracta simplement que no decideixin per tu, tant en un festival de televisió com en (posem per cas, no ho sé) el teu futur

No ens aixecarem amb la mà al pit quan sona l'Himne a la Llibertat (allò que Miguel Ríos coneix com a Oda a l'Alegria), però sí que formarem part dels més de 200 milions d'espectadors que van seguir Eurovisió des de la pantalla. “Celebrate diversity”, resava l'eslògan d'enguany, que és una manera perfecta (o més ben dit l'única manera) d'entendre la identitat europea si és que això es pot arribar mai a entendre. Ja sé que només és un programa de televisió molt extravagant, de qualitat inqualificable, però és l'aproximació més gran que fa Europa a un esdeveniment cultural unitari. O homes de negre, o Eurovisió. O Merkel i la troica, o Eurovisió. O fotos de despatx i buròcrates amb traductor, o Eurovisió. Per tant aquest és el nostre espectacle, els nostres Oscars en termes de show business, amb tot el respecte per la final de la Champions (on la identitat europea ni es busca ni se l'ha vista). Amb tota la distància i cautela del món, doncs, Eurovisió ens fa una foto anual.

En termes de qualitat musical només apuntar que el discurs del portuguès guanyador, Salvador Sobral, va reivindicar la música com un tema seriós: fins i tot quan és alegre o superficial. Alguna cosa ha passat des dels principis del festival fins avui en termes de respecte per l'oïda (la intel·ligència) del públic, perquè tots sabem que la música “lleugera” dels anys setanta provava d'activar el cor i no el pàncrees. Però bé, deixant la música de banda (que és el que fan la majoria de grups que hi actuen), Eurovisió ens parla de vot participatiu (riscos i avantatges), d'identitats nacionals (crec que no vaig veure ni una bandera europea), de mètodes d'elecció dels “representants” (encerts i errors), de política de les cadenes públiques (aquest any la fem grossa), etcètera. No és casualitat que RTVE hagi escollit enguany posar d'aparador de la noia guapa (twelve points) la Sagrada Família, tot i que no sé (sí que sé) què hi hauria dit Gaudí. O que s'hagi escollit un cantant de Sabadell que se sent molt espanyol, justament l'any del referèndum o referèndum. És cert que no és la primera vegada que hi va un català, de fet Rodolfo Chikilicuatre era un invent d'El Terrat i va imposar-se (“los peligros del derecho a decidir”, dirien alguns) a un digníssim representant català com hauria estat Guille Milkyway. Però, diguin-me paranoic, em va fer la sensació que la cadena pública, més que lluir la Sagrada Família, es posava a pixar al voltant del parc. Marcant territori o, en el millor dels casos, dirigint un somriure còmplice a la regió díscola. Massa tard.

Els comentaris de José María Íñigo ja no feien la geopolítica que feien els comentaris del gran José Luis Uribarri, però que Espanya quedés a zero (d'acord, cinc) punts a mi m'ha intrigat més enllà del cant del gall. Recorden, allò dels “països amics que sempre ens voten”? On és la solidaritat dels veïns i les veïnes, fins i tot en el moment del vot telefònic? No en sé prou i m'agradaria tenir aquí el vell comentarista per a il·lustrar-m'hi, però em sembla una humiliació excessiva tenint en compte que no es voten cantants, sinó “representants d'un país”. Material sensible, camp de mines, coses que no convé prendre's a la lleugera. Com la música.

A alguns ens continua fent mal als ulls quan sentim els noms de Malta, Xipre, San Marino, Txèquia, etcètera i aguantar que ens pretengui “representar” qui designi una televisió pública dirigida des de Madrid, però assumim esportivament que això només canviarà quan assumim que el món encara és dels estats. Només dels estats, m'atreviria a dir. Ens passa el mateix a les cerimònies dels Jocs Olímpics i als mundials de futbol, però sabem que tot plegat només depèn de la maduresa d'una decisió. Tampoc no sé si som el millor país per a fer música eurovisiva, compte: diria que el català encara arrossega un problema amb la cultura pop moderna i que faríem els mateixos (lamentables) escarafalls si sentíssim la nostra cançó interpretada en anglès o bé (pecat mortal!) en castellà. Vull dir, no sé si tindríem zero o cinc o dos-cents punts, però està bé això d'equivocar-se si així evites que uns altres no s'equivoquen per tu i en nom teu. És a dir, que la cosa no va de guanyar o de perdre, sinó de ser-hi. Es tracta simplement que no decideixin per tu, tant en un festival de televisió com en (posem per cas, no ho sé) el teu futur.

I sí, sOc partidari de la diplomàcia eurovisiva d'Uribarri: l'any que ve, donem 12 punts a Espanya. Ni que sigui pels vells temps.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.