A la tres
La pressió de l’Estat
“Noteu la pressió de l’Estat?, pregunten des d’Euskadi. Fa massa temps, és la resposta...
un alt càrrec de la Generalitat m’explica que un amic seu, de Sortu, li va preguntar, ara que ja tenim data i pregunta, si ja notem la pressió de l’Estat espanyol. I que ell li va respondre que no, que aquí la vida segueix amb la normalitat que toca, perquè aquest és un procés normal, democràtic, que només demana una cosa tant simple com votar. Hi estic d’acord. I no. Intentaré explicar-me. Hi estic d’acord perquè, tot i que al meu voltant hi ha molt votant del no, m’és molt difícil de trobar gent propera que defensi que no es pot votar. Els resultats de les darreres eleccions catalanes o els de les dues generals gairebé consecutives ens demostren que és ben cert que al voltant del 80% de la població catalana vol votar; encara que sigui per acabar amb cinc anys de monotema, però vol votar. I aquesta realitat, més la confiança i la fermesa en la seva defensa, ens han de dur a poder exercir el nostre dret el proper 1 d’octubre.
Ara, serà fàcil? No. L’Estat usarà totes les armes al seu abast per evitar-ho? Sí. Per tant, la pressió hi és, tot i que sigui cert que a hores d’ara el problema greu, de credibilitat democràtica, el té l’Estat. El que passa és que aquesta pressió no és nova, es remunta a molt i molt temps enrere. Però, per no enredar-nos en la història, sempre complexa i plena de matisos, ¿algú creu que sense una sentència d’un tribunal polític contra un Estatut votat i aprovat –tot i la retallada del PSOE– pel poble català, sense les campanyes contra el català i l’escola catalana, sense l’operació politicobancària per crear un partit polític anticatalà, per posar només tres exemples recents, seríem on som? Des del 2010 l’independentisme no ha parat de créixer, per molt que el govern espanyol el vulgui caricaturitzar dient que cada cop és més petit i radical. Només cal votar per esbrinar-ho.
Per aconseguir-ho caldrà il·lusió, sí, però també intel·ligència i persistència. Al meu poble es fa servir molt el “pit i collons” davant un repte. Però potser caldrà la versió llarga: “força, seny, pit i collons”.
