La finestra d’Overton

La finestra d’Overton és una teoria que mira d’explicar la viabilitat política de les idees. És molt gràfica. Dins d’una finestra estreta apareixen les idees que la societat pot considerar acceptables i que, per tant, són les que han de proposar els polítics. Però la seva feina també és aconseguir que una idea d’entrada impensable entri dins del marc de la finestra. I això es fa pas a pas. Primer, aconseguint convertir una proposta impensable en radical. I després, en acceptable, sensata, popular i, finalment, política. I d’aquesta manera, la societat progressa. I això és el que han aconseguit els partidaris del referèndum i, especialment, els partidaris de la independència. Una idea que era impensable fa pocs anys, va passar a ser radical i ara és acceptable, sensata, popular i política per a una quantitat cada vegada més gran de ciutadans. Aquest és un èxit innegable de l’independentisme. Per això quan el conseller Jordi Baiget diu en aquest diari que “no bandegem el 9-N, perquè potser serà el que acabarem fent” o quan diu “probablement no podrem fer el referèndum, i haurem de fer una cosa diferent”, fa un mal favor a les seves files. Perquè desplaça la finestra d’Overton cap a allò impensable. Quan El País s’esforça a titular “Un foro de modelo bolivariano haría la constitución catalana” pretén desplaçar la finestra cap a la radicalitat (però ja no, fixeu-vos, cap a una cosa impensable). I quan El Periódico entrevista Ada Colau i diu que “tirar milles amb el referèndum no és eficaç” està fent el mateix. Aquesta és una de les batalles en aquest moment. La lliçó és que cal deixar clar que el referèndum és una opció sensata i fugir de la metàfora –que no sé qui va inventar, però que és profundament equivocada– del xoc de trens. I quan els partits –d’aquí i d’allà– vegin que el referèndum està definitivament instal·lat al mig de la finestra d’Overton, el defensaran com un sol home –i dona–. Per egoisme electoral. I, de fet, a Catalunya, els qui no ho fan ja, estan perdent suports.