El feixisme marca Espanya

El 8 d’octubre a la manifestació espanyolista de Barcelona hi havia feixistes, o neonazis, o com els vulgueu anomenar, campant lliures per la ciutat, guarnits amb la seva estètica habitual, gesticulant tothora i protagonitzant agressions quan els venia de gust. De fet, també eren convocants actius de la manifestació. El dia 9 a València els feixistes atacaren impunement els manifestants valencians. El 12 a Barcelona de nou els carrers hagueren de suportar guarniments neonazis, cremada de banderes, aldarulls i reiterades entonacions del Cara al sol. Ens preguntem: si vivim en una democràcia, per què és possible l’expressió desacomplexada del feixisme? Resposta: perquè a Espanya el feixisme està blanquejat i és normal. De fet el mateix Partit Popular hi flirteja constantment. Personatges com els senyors Albiol i Casado en són un clar exemple. Dos polítics del PP perfectament homologables a l’extrema dreta europea; dos parafeixistes que fan gala de la seva agressivitat i la seva llaurada ignorància.

Però com és que a Espanya, a diferència d’altres estats europeus de passat feixista, el feixisme és normal? Doncs perquè aquí la llei de reforma política impulsada per les institucions franquistes (1976) blanquejaren definitivament el feixisme contingut en el Movimiento Nacional. De fet, normalitzaren el conjunt del franquisme. Efectivament, perquè Espanya arriba a la democràcia formal mitjançant un procés de reforma pilotada pel sector reformista de la dictadura. Una dictadura, no ho oblidem, protegida pel bloc militar occidental durant la guerra freda, amb els EUA al capdavant. En aquest marc històric, la dictadura de Franco fou concebuda per moltes democràcies liberals com un mal menor contra el papu de comunisme, com un Estat de contenció al marxisme. Prou que recordaran els combatents republicans antifeixistes que lluitaren de costat amb les forces aliades contra el nazisme, que aquestes mai travessaren la frontera espanyola. Aquí comença l’operació de blanqueig del feixisme espanyol, sota el patrocini geoestratègic dels EUA.

Amb tot, a partir de 1975 l’estat de dret espanyol s’estructurà a partir de concessions progressives a les forces democràtiques sense alterar l’estructura institucional bàsica de l’Espanya concebuda de blau: la indissoluble unitat de la nació espanyola, les forces armades com a garants de la integritat territorial de l’Estat, les autonomies uniformitzades que concreten paradigmàticament la unitat nacional, la mateixa monarquia imposada pel dictador.

Siguem conscients que no fou prou forta l’oposició democràtica del conjunt de l’Estat per fer caure la dictadura en vida del dictador. Quan no s’és prou fort, l’oponent delimita les regles del joc. Segur que en aquell context les forces democràtiques, particularment els comunistes i els republicans, valoraren els avenços que s’estaven fent com a necessaris a la llum de la correlació de forces existent, però el temps ha demostrat que la democràcia resultant és deficient. Hi ha mancances institucionals i de cultura política que la fan estreta i pobra. La causa catalana ha posat al descobert aquesta baixa qualitat de la democràcia espanyola que ara el món és capaç de captar.

Com capta el fet que el feixisme a Espanya es consent i hi ha qui el promou. Admetre organitzacions d’extrema dreta a la convocatòria de la manifestació del 8 d’octubre és promoure el feixisme, no hi ha cap altra lectura possible. I es consent perquè l’evolució de les institucions de la dictadura a les resultants de la transició espanyola, comportà el pacte que cap responsable del règim dictatorial hagués de passar comptes del seu passat ni dels seus actes.

La transició fou, entre altres coses, la consumació d’un blanqueig en tota regla de l’obra de Franco i de l’esperit del Movimiento Nacional. Com si no hagués existit el feixisme, es parlà de manera més amable de “règim autoritari”. La teoria de les dues Espanyes assenyalava la republicana com a font de desordres i violència. Franco, en fi, presentat gairebé com una necessitat històrica, a desgrat, això sí, dels demòcrates occidentals de bona fe, que es veien obligats a mirar cap a una altra banda davant dels continuats excessos del règim. Així, amb una part del poble sotmesa a la derrota, amb morts mal enterrats als vorals de camins i carreteres i amb una història criminal encara per revisar, Espanya és un estat on el feixisme pot perviure sense problemes i expressar-se sense dificultats, perquè ha estat absolt per pactes de les elits polítiques a l’esquena de la ciutadania i perquè ha estat blanquejat com una fatalitat històrica que havia de succeir per frenar els “excessos” del marxisme, el republicanisme i les aspiracions nacionals catalana i basca.