Tribuna
155 i Decret de Nova Planta
“Cal, doncs, que el govern i el Parlament de Catalunya estiguin a l’altura d’uns ciutadans que perseveren per recuperar unes institucions que van ser arrabassades fa més de tres segles
A Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
L’1 de novembre de 1700 mor Carles II d’Espanya sense descendència i té lloc una guerra que implica les principals potències europees entorn dels dos candidats a substituir-lo. D’una banda, Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, proclamat rei d’Espanya el novembre de 1700. De l’altra, l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I, que té el suport d’Anglaterra, Holanda i Àustria, que declaren la guerra a França i Espanya perquè temen que França s’annexioni l’imperi espanyol. És la Guerra de Successió (1701-1713/15) en què la Corona de Castella dona suport a Felip i els territoris de la Corona d’Aragó es decanten per Carles. El primer representa la instauració d’un règim absolutista i centralista similar al francès; el segon promet mantenir les llibertats i les institucions de les diferents corones del regne d’Espanya, allò que, entre 1706 i 1713, es va denominar, les “lleis federals i fonamentals de la monarquia i dels regnes d’Espanya” (Ernest Lluch, Joaquim Albareda), de tal manera que s’ha pogut afirmar que “els catalans i els espanyols del costat que no era el borbònic pensaven que estaven en una organització política federal i la van defensar fins al límit de l’heroïcitat” (Ernest Lluch).
El 17 d’abril de 1711 mor Josep I –primogènit i hereu de Leopold I– i Carles esdevé emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. La balança europea s’inclina llavors a favor de Felip, que és reconegut com a rei d’Espanya a canvi de renunciar als drets a la corona de França (tractats d’Utrecht, 1713, i Rastatt, 1714). Les tropes de Carles abandonen la península, Anglaterra no respecta el Pacte de Gènova (1705) pel qual s’havia compromès a defensar les llibertats dels catalans i les tropes borbòniques posen fi a la resistència austriacista a Barcelona (11 de setembre de 1714) i Mallorca (11 de juliol de 1715). La defensa “fins al límit de l’heroïcitat” de les Constitucions de Catalunya té un preu molt alt: un terç de la ciutat de Barcelona queda derruït, quatre mil habitants perden la vida, la fam i les malalties assolen la ciutat i una part del barri de la Ribera és enderrocat per construir la Ciutadella. El cop institucional arriba quatre dies després: s’aboleix el Consell de Cent de Barcelona (15 de setembre) i la Generalitat de Catalunya (16 de setembre) i el Principat passa a ser administrat per una Junta Superior de Govern que depèn del capità general i sanciona l’ocupació militar. Finalment, el 16 de gener de 1716 es publica el Decret de Nova Planta que confirma el règim absolutista, l’abolició de les institucions catalanes i, com a la resta de la Corona d’Aragó, introdueix un nou sistema impositiu que grava la propietat, el cadastre. Sistema d’impost directe que no s’aplica a la Corona de Castella fins a mitjan segle XIX.
Les institucions catalanes no es recuperaran, i només parcialment, fins a l’Estatut d’Autonomia de 1932, però són abolides novament per la dictadura franquista (llei de 5 d’abril de 1938, ordre de 15 de gener de 1939). Caldrà esperar fins a l’Estatut de 1979 per a una nova recuperació parcial. Aquest és el context on cal situar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que ha posat en marxa el govern de Mariano Rajoy, amb la connivència entusiasta de Cs i menys esperada del PSOE –i, ai!, d’un PSC que ha renunciat a les seves arrels catalanistes. Una mesura que deixa el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya en mans d’un partit que a les eleccions del 27 de setembre de 2015 va obtenir només el 8,5% dels vots.
La sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 28 de juny de 2010 va trencar el Pacte Constitucional de 1978: l’article 151 de la Constitució dona l’última paraula –el referèndum– sobre l’Estatut als ciutadans de Catalunya i no pas al TC. Amb l’aplicació de l’article 135 es va encara molt més enllà i es posen les institucions catalanes en mans del govern espanyol. Sens dubte, en el procés polític actual s’han comès errors, com la forma en què es va desenvolupar el ple del Parlament del 6-7 de setembre on, tanmateix, es va aplicar el mateix procediment utilitzat pel PSOE i el PP el 2 de setembre de 2011 per modificar l’article 135 de la Constitució per limitar el dèficit tal com exigia Brussel·les. Cal, doncs, que el govern i el Parlament de Catalunya estiguin a l’altura d’uns ciutadans que perseveren per recuperar unes institucions que van ser arrabassades fa més de tres segles.
