Opinió

A cremallengües

Quan els catalans érem els dolents de debò

Joan-Lluís Lluís / jllluis@presencia.cat

La identificació popular entre maldat i català és una prova de l’enorme impacte que va tenir el pas dels almogàvers

Avegades, els catalans hem estat els malvats de la història, els dolents. No dolents com avui poden semblar els catalans a ulls del nacionalisme supremacista i racista espanyol sinó veritablement dolents. Els que atemorien. Els que mataven innocents i feien que les seves gestes sangonents retrunyissin de segle en segle. Parlo, és clar, dels almogàvers. No faré pas aquí un resum històric del pas d’aquests mercenaris catalans per la península hel·lènica al segle XIV. Tan sols esmentaré alguns rastres que han deixat en la memòria i la literatura popular grega, albanesa i búlgara. Tots els exemples són extrets del famós estudi d’Antoni Rubió i Lluch El record dels catalans en la tradició popular, història i literària de Grècia, que va redactar el 1926, i els molts valuosos textos d’acompanyament d’Eusebi Ayensa per a l’edició de Curial Edicions del 2001.

I no puc deixar de començar per les terres d’Albània, d’on arriba la llegenda titulada genèricament Dedaliya i el Català. Aquest Català –Katallani, en albanès– és un home monstruós, d’un sol ull, que s’alimenta de carn humana i que el noble Dedaliya vencerà fent ús de la seva astúcia. Ulisses i Polifem a les muntanyes albaneses. Atès que els almogàvers no van arribar-se a Albània –500 quilòmetres separen Atenes de l’actual frontera albanesa–, s’ha de suposar que aquesta identificació popular entre maldat i català és una prova de l’enorme impacte que va tenir el pas dels almogàvers per la península, en particular durant el seu terrible periple conegut com a «venjança catalana», després de l’assassinat de Roger de Flor.

La interjecció més coneguda referida a aquesta venjança és probablement «Que la venjança dels catalans recaigui damunt teu!», recollida per primera vegada al segle XVII per l’historiador Francisco de Moncada, sense que es pugui dir, però, si es tractava d’una maledicció popular grega o d’una citació literària o culta. A diferents regions de l’actual Grècia s’han recollit frases fetes, refranys, poemes i cançons, avui més o menys en desús, que evoquen els catalans; sempre negativament. «Ets un català!» hauria estat, a Tessàlia, un insult. A l’illa d’Andros un «català» era una persona que ha comès males accions. A la ciutat d’Hipati, es maleeix algú d’aquesta manera: «Que et vegi sota l’espasa d’un català!», i s’hi diu que «El grec es rentava i el català s’emmerdava». Pel que fa a la literatura, es pot citar aquesta cançó grega anònima en forma de venjança de l’abandonada cap a l’abandonador: «Si intentes rebutjar-me o oblidar-me / tant de bo et vegi presoner a Turquia, / entre espases turques o en mans d’un català.» O aquesta altra, gairebé similar: «Que caiguis sota espases franques i en mans de catalans.» Els dolents a vegades eren turcs, a vegades eren francs i sempre eren catalans. I a les terres búlgares, on els almogàvers van protagonitzar ràtzies esporàdiques però probablement tristament memorables, titllar algú de «català» o de «fill català» era retreure-li que no tingués ànima ni pietat. I Ivan Vezov, el poeta nacional búlgar, al seu poema Els pirates, publicat el 1915, parlava de «catalans, sarraïns, / hordes salvatges, sanguinàries, / bandades de llops famolencs». Érem els dolents de la història, i per a alguns poderosos encara deu ser el cas. O, si no, per què Jordi Cuixart i Jordi Sánchez serien injustament empresonats?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.