Opinió

Tribuna

Poder i contrapoder

“Aquesta és la clau del conflicte amb Espanya: la resistència de Catalunya actua com un contrapoder enfront del poder de l’Estat

Com veiem aquests dies amb l’article 155 i l’ocupació de les institucions catalanes, el poder corromp qui el sustenta i vol humiliar qui el pateix. Però l’intent de posar fi a la dominació, o, si més no, de limitar-la, requereix un altre poder. I aquí sorgeix la paradoxa. Si, per oposar-se a un poder imposat, s’utilitza un altre poder del mateix gènere, el cercle de la dominació perdura i, amb ell, el cercle de la violència. Els detentors de valors socials de justícia i llibertat, quan impugnen el poder, esdevenen administradors de la dominació i la injustícia quan l’assoleixen. El moviment independentista no ha jugat la carta de la dominació i la violència; per aquesta raó, no ha pogut construir un poder d’estat. D’aquí, el “buit” que ha tingut lloc després de la proclamació de la República.

Enfront del poder imposat, hi ha una altra forma de poder: el que no s’im-posa a la voluntat de l’altre, sinó que n’ex-posa la pròpia. Entre dues parts en conflicte, la que ex-posa la pròpia voluntat no pretén dominar l’altra, sinó impedir de ser dominada. Tampoc no intenta substituir la voluntat aliena, sinó exercir la pròpia sense traves. Si anomenem “poder” la imposició de la voluntat d’un subjecte “contra tota resistència”, aquesta altra forma de força social seria la resistència contra tota mena de poder. Podríem anomenar-la, doncs, “contrapoder”. Poder i contrapoder sovint es confonen, però són del tot diferents. Aquesta és la clau del conflicte amb Espanya: la resistència de Catalunya actua com un contrapoder enfront del poder de l’Estat.

Mentre que el poder imposat consisteix en la capacitat d’obstruir les accions i propòsits dels altres i substituir-los pels propis, el contrapoder és la capacitat de dur a terme les accions per un mateix i determinar-les per voluntat pròpia. El contrapoder pot exercir aquesta capacitat protegint la seva acció de la intromissió del poder, o, inversament, controlant-lo o participant-hi. L’Estat espanyol no tolera el control ni la participació del contrapoder català i, en conseqüència, aquest ha hagut de lluitar contra la intromissió del poder espanyol a fi d’actuar segons la pròpia voluntat.

El poder implica la dominació d’un individu o grup sobre la resta: és, sempre, particular. Si entenem com a “poble” el conjunt de persones que componen una associació, el poder és sempre sobre o per al poble, però mai del poble. En canvi, el contrapoder pot ser general, perquè no pretén imposar la seva voluntat sobre cap grup de la societat, i té un sentit contrari al poder imposat: representa una situació en la qual cap persona o grup no estaria sotmès a un domini particular i cadascú tindria capacitat per determinar la seva vida per si mateix. El combat ètic de l’independentisme respon a la característica de permetre a un grup nacional la capacitat per determinar el seu futur.

Atès que ha de doblegar les voluntats alienes, el poder imposat només pot ser violent. Pot tractar-se d’una violència física, amb la repressió, l’acció militar, o la marginació social; o mental, amb la propaganda, el control dels mitjans de comunicació, i l’educació; o legal, mitjançant un sistema de normes coactives. El contrapoder, en canvi, intenta detenir la violència del poder. Com que no im-posa, sinó que ex-posa la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit és el de la comunicació, no pas el de la violència. Si pogués ser totalment pur, seria no-violent. Contra la imposició del poder, oposa la resistència d’un valor comunament acceptat. Els seus procediments són, doncs, contraris a la violència. Exerceixen una no-violència activa. Els seus usos se salten la norma imposada: la vaga, la dissidència crítica, individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’Estat, la desobediència, etc. Altres accions són positives, perquè intenten reemplaçar, en tots els espais socials, la imposició per la tolerància, el conflicte per la cooperació, l’enfrontament per la negociació i el diàleg. Si el màxim poder pot comportar la màxima violència, el màxim contrapoder tendeix a la violència mínima. No cal afegir cap comentari a aquest apartat.

La finalitat del poder és aconseguir el màxim domini d’una de les seves parts sobre el cos social. En canvi, la finalitat del contrapoder és assolir el domini del conjunt social per si mateix. En el seu límit, planteja l’abolició de tot poder. I tornem al començament: la pulsió distributiva del poder pel moviment independentista n’explica les dificultats per concentrar-lo en la forma pròpia dels estats i els dubtes a l’hora de sostenir la República proclamada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.