Vuits i nous
Música per a aquests dies
“Escoltar les ràdios musicals pot ser un bàlsam necessari
Catalunya Música, l’emissora filharmònica de Catalunya Ràdio, té per lema “intensament clàssics”. Potser són coses meves, però em sembla haver observat que aquesta temporada ha rebaixat la “intensitat”, en benefici dels oients que, com jo, no la voldríem tan acusada. En els últims temps feia l’efecte que la programació de matí i tarda fos confeccionada per satisfer gairebé en exclusiva els professors més rigorosos del conservatori. Cosa estranya, perquè a aquestes hores els docents són a classe. Ara, aquesta temporada, he escoltat en hores punta i de ple sol música de jazz, una vocalista americana dels cinquanta de les que a mi m’agraden, el fragment d’una comèdia musical i ahir, tornant a casa amb cotxe, la suite d’El llac dels cignes, de Txaikovski. Fins ara semblava que Txaikovski fos, per als gustos dels responsables de Catalunya Música, un productor d’allò que alguns en diuen música patxanguera i altres carrinclona. Fins i tot m’havia arribat a pensar que Beethoven també entrava en aquesta consideració, de tan poc com hi sonava, abstracció feta de les seves peces més difícils i menys espectaculars. La “intensitat” s’ha afluixat. Potser un dia arribarem a escoltar-hi Raimon, Leonard Cohen... Quan es va morir, no vam poder escoltar una cançó sencera de Leonard Cohen a cap emissora: a les parlades perquè només parlen i a les de música clàssica perquè el repertori s’acaba amb La nit transfigurada. No són clàssics Raimon, Cohen, Sinatra, Baez o els Beatles?
El dia del referèndum la meva quiosquera va vetllar les urnes tota la nit. Cada cop que hi vaig té la ràdio parlada posada. Això vol dir que des d’aquell dia i fins avui només ha rebut, a través de les ones i dels productes que ven, disgustos i cap alegria: empresonats, exiliats, querellats, vexacions, l’article 155... Ahir, la quiosquera feia una altra cara. Em va dir: “S’han acabat les notícies i les tertúlies; ara, només escolto música.” La ràdio, en efecte, emetia una melodia. Tots necessitem aquests dies una mica de lectura, de música, de teatre, de parc... Potser la programació de Catalunya Música és la de sempre, i si aquesta temporada la trobo més atractiva i assequible és perquè em distreu de l’actualitat que és més pesada que el nyigo-nyigo més ensopit i professoral. Potser és que Catalunya Música, servei públic, s’ha decidit per la música balsàmica per atendre els damnificats de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.
Aquest vespre tinc previst anar a veure Maria Estuard al Lliure. M’han dit que se’n pot fer una lectura aplicable a l’actualitat catalana. Malament. Vull dir bé, però que la “lectura” no sigui, si us plau, excessiva. El llac dels cignes és més sedant i neutral.
