Això del cinema

Francament, costa imaginar cap altre país al món –més o menys normalitzat democràticament com ara el nostre, vull dir– en què els ciutadans prefereixin veure les pel·lícules en una llengua que no sigui la seva i, a més, uns quants d'ells s'indignin davant la proposta del govern d'intentar arreglar la situació. Doncs això és el que passa aquí. Les raons que justifiquen aquesta esquizofrènia són diverses, però tenen el seu origen en els temps en què només hi havia una única llengua oficial i no era la pròpia. Actualment, però, tot plegat només té un rerefons econòmic, diguem-ho clar: les grans distribuïdores nord-americanes no volen doblar al català perquè saben que si transigeixen aquí ho hauran de fer posteriorment en molts altres indrets. I aquest és un cost que no volen assumir. La solució, de totes maneres, també és ben clara i es demostra cada dia en països més petits que Catalunya però que, curiosament, tenen una cosa que nosaltres no tenim: estat.