Opinió

Tribuna

Ignomínia

“No puc fer res més que avergonyir-me d’haver format part de la judicatura

Potser amb pudor excessiu, sempre intento eludir curosament en aquests meus articles a El Punt Avui estats d’ànim propis, entre altres raons pel que de vanitat, gairebé procacitat, sovint té l’exposició incontinent de sentimentalitats particulars que, lògicament, tenen un nul interès per al lector. Però en aquests moments aflicció, dol i desconhort és el que m’amara. Recordo quan el 1989 vaig abandonar un confortable despatx d’advocat que tenia per abraçar la magistratura. Va ser una abraçada sincera, filla del profund respecte que llavors em mereixia la judicatura; un respecte que va marcar la meva vida professional i que va durar des d’aquell iniciàtic moment fins a la jubilació. Amb encerts i errades vaig navegar per aquest mar, a voltes procel·lós, d’altres encalmat, intentant des de la meva humana mesura ser el més just possible.

Aviat vaig veure que una clara majoria de jutges associats ho estaven a una associació inequívocament conservadora i que només una minoria, en la qual vaig ingressar, ho estava a Jutges per a la Democràcia, de signe progressista.

Ara, aquesta associació, arran de les recents i escandaloses actuacions judicials de l’AN i del TS, guarda un silenci estrident, molt dolorós per a mi. Un silenci congruent amb l’escissió produïda dins la secció territorial de Catalunya en la qual va haver de dimitir en bloc el que podríem qualificar de sector catalanista. La conseqüència ha estat la transposició al món associatiu judicial d’allò que impera en el món polític espanyol: la unanimitat, la uniformitat en el tractament de la qüestió catalana. Jutgesses i Jutges per a la Democràcia, en la mesura que ha esdevingut indistingible de les restants associacions judicials, lògicament ha deixat de representar-me (a mi i als que varen plegar). Dic que el seu silenci és estrident i dolorós perquè la gent m’atura pel carrer i em pregunta, davant les aberracions judicials de les quals rep constant notícia, per la causa d’aquest incomprensible silenci. I jo, és clar, en passo vergonya i ajupo el cap com en un continu dimecres de cendra.

I ara, perdudes ja les engrunes de respecte que em quedaven per la judicatura (perdó, per a l’alta judicatura; no per als jutges ordinaris, en qui continuo creient) no puc fer res més que avergonyir-me d’haver pertangut en el passat a aquesta judicatura. I ràbia, enervació, impotència, desconsol, desesperació, abatiment i tristor és el que sento en les meves entranyes quan constato, segles després, la vigència del que deia Richelieu, allò de “doneu-me sis línies escrites per l’home més honrat del món i hi trobaré motius per fer-lo penjar”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a