Ombres d’hivern
Un silenci preocupant
“L’‘A por ellos’ continua vigent a La Moncloa, als jutjats i als mitjans, davant el silenci preocupant de l’Espanya de peu
Quan es va produir l’atemptat a les Rambles, bona part dels meus amics residents en diversos llocs de l’Estat espanyol van preguntar-me si estava bé, tenint present que visc a prop del lloc dels fets, manifestant estupor i dolor. També he de dir que l’1 d’octubre n’hi va haver una part que, tot i recordar-me el que pensen sobre l’independentisme, em va fer arribar el seu malestar i fins i tot la seva indignació pel que fa a les càrregues policials contra els votants en el referèndum. A partir d’aquí, pràcticament s’ha produït un silenci. No he de suposar que aquest silenci significa un consentiment davant de la relativització, sinó és la negació, de la mateixa actuació policial l’1 d’octubre, que, recentment, Interior ha justificat amb l’argument reiterat que va ser mínima en resposta a la “violència directa” amb la qual els agents van ser rebuts als col·legis electorals; de l’aplicació unilateral de l’article 155 amb la conseqüent ocupació de la Generalitat i l’adopció d’una sèrie de mesures sinistres pel govern del PP; de l’empresonament de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i diversos membres del govern català i, en alguns casos, del manteniment de la presó condicional amb una argumentació jurídica que fa feredat; de la investigació policial i la instrucció judicial en marxa que suposa una causa general encoberta en contra de l’independentisme; dels atacs a l’escola i els mitjans de comunicació públics catalans; de l’escalada d’odi contra almenys una part dels catalans que no només es manifesta en les accions de l’extrema dreta o en el mal gust de certes chirigotas, sinó en la proliferació d’articles d’intel·lectuals que lamenten l’existència de dos milions de fanàtics.
No he de suposar un consentiment davant de tot això, que es resumiria amb l’A por ellos, però tampoc el contrari perquè, encara que no m’hagi arribat de manera directa, em consta que n’hi ha que, en relació concretament amb l’1 d’octubre, consideren que les càrregues van ser simplement un error i no una lògica del sistema i que, en tot cas, l’independentisme n’ha fet victimisme i fins n’ha tret rèdit electoral. Tanmateix, a banda de les possibles suposicions, el que em sap més greu i em preocupa d’aquest silenci és que no es trenqui per demanar-me com estic i per preguntar-me quina és la meva visió de la situació política a Catalunya. Potser m’equivoco, però tinc la sensació que no els interessa.