Opinió

OPINIÓ

Una escola on tothom compta

El progrés humà s’ha anat consolidant perquè cada generació s’ha nodrit de les experiències i els coneixements de les que l’han precedida, no pas per fer-ne un dogma inalterable, sinó com a fonament des d’on enlairar-se encara més. En la transmissió d’aquest bagatge humà, l’educació ha assumit una responsabilitat decisiva.

Quan Catalunya va recuperar l’autogovern va haver-hi una coincidència, no exempta de debat, que el futur passava per una escola catalana de qualitat, que no dividís els alumnes en funció de la llengua materna o del sexe. Catalunya, un sol poble, divers però cohesionat. I el que servia per al 1980 continua vigent el 2018. Els moviments immigratoris del darrer tombant de segle ens han confirmat que aquest és el camí a seguir.

En aquest inquiet i apassionant segle XXI, l’escola afronta amb esperit d’exigència i vocació la necessitat d’adaptar-se a una societat que constantment evoluciona, amb factors com la tecnologia o una concepció més democràtica i equilibrada entre persones i institucions. És cert que la docència s’ocupa, abans de res, de promoure l’aprenentatge, l’adquisició de competències i coneixements per a una vida plena i en constant transformació. Però mai assolirem una concepció integral de l’educació si no hi assignem una posició central a la seva dimensió cívica i social.

Educar té a veure amb compartir, i els catalans aspirem a una societat on no sobri ningú, on cap aportació sigui menystinguda. Estem plenament convençuts que l’educació ha de ser l’eina que permeti superar les barreres de procedència o de sexe i, alhora, faciliti l’anomenat ascensor social, esquivant rigideses i restriccions, per aconseguir obrir les portes a una realitat dinàmica. Una realitat on tothom és benvingut, i on el que acaba determinant la trajectòria de cadascú no és el seu origen, sinó el seu esforç i el seu talent.

És veritat que els centres educatius poden respondre a diferents corrents pedagògics, inspirant-se en ideals i valors que els facin singulars. Però també ho és que cap d’ells pot obviar que, a l’hora d’aportar als alumnes sabers i capacitats, no hi poden faltar qüestions com el respecte a la realitat de l’altre, la sensibilitat d’entendre les seves dificultats –un bon punt de partença per adonar-nos de les nostres pròpies limitacions–, la voluntat d’aprendre dels companys, o la construcció en comú.

Per això, quan posem damunt la taula un projecte d’escola inclusiva, ho fem sovint per dedicar atenció i recursos a lluitar contra la marginació d’alumnes condicionats per singularitats físiques o mentals. A Catalunya hi ha força escoles d’educació especial que ofereixen un marc idoni per a alumnes amb uns requeriments molt específics: però cada vegada hi ha més centres educatius que aposten per incorporar alumnes amb discapacitats o malalties que incideixen sobre el seu procés d’aprenentatge. I ho fan amb la implicació dels seus departaments d’orientació psicopedagògica i comptant, habitualment, amb vetlladors que acompanyen aquests alumnes en l’entorn escolar.

Aquest model inclusiu no tan sols és normalitzador per als alumnes que presenten aquestes condicions, sinó que tenyeix el procés educatiu dels seus companys d’una visió més completa i matisada de la realitat, i d’una conscienciació més profunda. Compartint amb els altres i ajudant-nos mútuament arribem més lluny, i dotem de més sentit cada un dels nostres actes. Aquesta és l’escola que volem, i per la qual treballem cada dia amb la convicció més absoluta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.