Maria Aurèlia

Agustí Pons és un acreditat biògraf. Li devem les vides de Salvador Espriu, Nèstor Luján, Pere Calders... També la de Maria Aurèlia Capmany que ara, amb motiu dels cent anys del naixement d’ella, Pons reedita no sé si “corregida i augmentada“ però en tot cas completada i “actualitzada”: arriba a incloure una cita d’una altra biografia, la que Jordi Amat ha escrit de Josep Benet i que acaba de sortir del forn. Agustí Pons fa elogis del llibre d’Amat. Va bé: significa que ens trobem davant un home generós i just, ingredients que per escriure les vides dels altres són necessaris. Un altre biògraf ignoraria l’obra de la competència, com fan sovint alguns historiadors o alguns novel·listes. Un novel·lista encara, però com pot un historiador o un biògraf passar per alt les aportacions dels col·legues, si els serveixen material útil?

Maria Aurèlia Capmany; l’època d’una dona conté la vida de la titular, que en el camp intel·lectual i de l’activisme també polític va fer de tot, i, com assegura el subtítol, presenta la narració d’una època. Una època poblada d’homes i dones amb qui la Maria Aurèlia es va relacionar i que fan que el llibre inclogui a la vegada altres biografies: el pare de la protagonista, el folklorista Aureli Capmany, el director de teatre Ricard Salvat, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Pasqual Maragall... Una de les exigències d’una bona biografia, el retrat d’un entorn d’una època, queda satisfeta. També és tradicional demanar a les biografies que no siguin hagiogràfiques, que no expliquin la vida d’un sant. Agustí Pons evita l’escull: primer pel seu bon ofici i categoria i després perquè, si mes no ideològicament o políticament, no comparteix alguns dels postulats de la retratada. Analitza algunes de les seves novel·les, i aquí emergeix el Pons crític literari. Algunes les deixa molt bé i d’altres no tant. El que és segur és que ens trobem davant d’una gran dona i, amb les seves misèries i grandeses, una època no sé si gran però sí fonamental vista avui.

Em permets una petita aportació, Agustí? Dius que la Maria Aurèlia se sentia fascinada per les grans intel·ligències i que per aquest conducte se n’enamorava: Salvat, Espriu, Vidal Alcover... Lluís Terricabras, en Terri de Mataró, que no surt al llibre, és, com ella, del 1918. Li vaig escriure la biografia. En un apart em va confessar el que al llibre s’insinua: una relació amb la Maria Aurèlia. I Terri era un autodidacte, segons com un primitiu. Això sí: es va relacionar amb els que feien Ariel. Els va ajudar a vendre la revista i els va conduir al seu Racó de Mataró. Un detall: Ricard Salvat i en Terri van mantenir una antipatia mútua. La història oral té poc valor per als manegeu documents, però ajuda a completar i fins i tot a fer infinita una vida.