No més brindis al sol

Les universitats públiques no semblen formar part, malauradament, d’una estratègia global i prioritària de país. Davant d’una realitat en què el Partit Popular sembla mantenir una certa connivència amb la proliferació d’universitats privades; les i els alumnes paguen més per seguir els seus estudis superiors; els centres universitaris pateixen un clar problema de finançament estructural; les plantilles de professorat i de personal d’administració i serveis, envellides, s’han reduït, en precari, de forma dràstica; i la recerca segueix el camí de la seva externalització “encoberta”; tenen ple sentit les recents paraules de l’actual president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), segons les quals, “la Universitat no pot aguantar, ni un dia més, en la situació que pateix”.

La solució del problema no pot passar per successius i buits de contingut brindis al sol, segurament benintencionats, però percebuts per la comunitat universitària com a simples declaracions retòriques, mai implementades. Així, per exemple, podem recordar la Moció 15/XI del Parlament de Catalunya, sobre la disminució d’inscripcions d’estudiants a les universitats i la precarietat laboral del personal docent i investigador i del personal d’administració i serveis, aprovada el 7 d’abril de 2016, on, entre d’altres coses, que mai s’han portat a la pràctica, es deia que calia revertir la pujada dels preus universitaris que ha aplicat la Generalitat des del 2011, començant per una reducció d’un 30 % en les taxes universitàries per al curs 2016/2017 (reducció que la Generalitat hauria de compensar a les universitats mitjançant l’augment de la transferència pública que els destini en els pressupostos de l’exercici següent); posar fi a les situacions de precarietat del personal docent i investigador i del personal d’administració i serveis; i recuperar en els pressupostos pel 2016 el finançament que es va destinar a les universitats públiques l’any 2011, com a mínim, tendint a la mitjana de despesa universitària de l’OCDE.

Un antic rector de la Universitat de Harvard va assenyalar, encertadament, que malgrat que algunes i alguns poden tenir la temptació de pensar que l’educació és cara, encara ho és més la despesa que acaba per generar el foment de la ignorància. En una línia similar, ja l’any 2013, l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), en un article manifest, titulat “Crida de la Universitat Pública Catalana”, va concloure que “la Universitat catalana no pot suportar més retallades, ja que està en perill la seva viabilitat, així com, en un moment decisiu per al propi país, la paralització de la seva capacitat per liderar els canvis que la nostra societat necessita”. És l’hora d’enfortir i promoure el sistema universitari, així com de reforçar les nostres universitats i els diferents estaments que formen part de la comunitat universitària.

Aquests objectius, però, no poden esperar, per molt necessari que sigui, a assolir un pacte d’estat per la universitat, o bé a l’aprovació d’una nova llei d’universitats. Hi ha coses que bé podrien afrontar-se, amb agilitat, amb reformes legals parcials: la revisió general de les condicions del professorat i del personal d’administració i serveis; l’assegurament de la suficiència financera de les universitats públiques; i la revisió de la política de beques, taxes públiques i accés a l’educació superior. La Universitat ha de fugir de l’immobilisme encara present a part de les seves i els seus integrants, així com també reflexionar sobre les seves actuals estructures acadèmiques i titulacions; però els diferents governs han de tenir clar, en paral·lel, que ja s’ha esgotat el termini per “perdre el temps”.

El primer pas per trobar la resposta a la realitat actual és parlar amb claredat meridiana. La Universitat pública catalana ja està, si se’m permet l’expressió, fins als nassos d’un ampli ventall de bons propòsits que, quan arriba el moment de la veritat, ni tan sols arriben a ser paper mullat. Calen accions polítiques responsables i urgents vers la Universitat pública. Un bon punt de partida pot haver estat, sens dubte, la constitució, amb data 19 de juny de 2017, del Pacte Nacional per la Universitat, promogut pel govern de la Generalitat i que té per objectiu debatre i consensuar el futur model universitari català, tot configurant acords, amb la data límit del mes de setembre de 2018, quant al model de finançament, les polítiques de personal i de qualitat, i el sistema de tarifació social, entre d’altres. Però compte, perquè la Universitat pública catalana no es pot permetre, com tampoc el país, que aquest pacte, malgrat les dificultats polítiques del moment, sigui una nova declaració de bons propòsits amb nul caràcter executiu. La nostra Universitat ha de viure de realitats. Yes, we can.