Opinió

Vuits i nous

Exili mexicà

“Surt publicat ‘El quadern gris’ d’Artur Bladé i Desumvila

Vaig assistir a la presentació de Memòries de l’exili mexicà (1943-1956), última entrega, per ara, de la compilació de l’obra completa d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995). Al final es va obrir un col·loqui, i si no hi vaig intervenir és perquè acumulàvem dues hores de parlaments i el local on érem havia de tancar. Hauria dit que no trobava bé que cada cop que es parla de Bladé es faci la comparació entre ell i Josep Pla: “Bladé és el Pla del sud”, “la seves obres són equiparables”. De vegades, fins i tot: “Bladé el supera.” No ho trobo bé perquè Bladé s’aguanta sol –i tant si s’hi aguanta– i la insistència sembla que contingui un reconeixement d’inferioritat. Que potser algú equipara Pla amb Bladé quan parlem de l’autor d’El quadern gris? Acabo de dir l’“autor d’El quadern gris” no per evitar repetir el nom de Pla en una mateixa frase, sinó perquè m’haig de rendir: amb menys lirisme i registres, les Memòries de l’exili són El quadern gris de Bladé, autor també d’uns quants “homenots”. El supera en extensió, perquè hi haurà un altre volum de 600 pàgines més. El seu fill, l’editor, les ha respectades. Ell potser n’hauria tret algunes per rebaixar repeticions i caigudes. El resultat, però, és magnífic. Si Bladé hagués tingut un editor com Josep Vergés i un Destino avui no hauríem d’insistir a dir que és un escriptor de primera cada cop que es recuperen textos seus. Però no podia tenir un Vergés ni una censura tolerant. Bladé era un republicà i un exiliat. Els llepafils que rebutgen Pla per motius ideològics es podrien dedicar a Bladé. Hi trobarien plaers semblants. Els altres, potser perquè som “equidistants”, gaudim amb tots dos.

El dietari de Bladé i Desumvila fa un retrat impassible però precís i amarg de Mèxic. No li agrada el país ni la seva gent. El mite del Mèxic que va rebre “amb els braços oberts” l’exili català i espanyol cau. Els únics braços acollidors van ser els del president Lázaro Cárdenas. Els mexicans, en general, eren germanòfils a còpia d’anti-ianquis i miraven amb recel o agressivitat els refugiats. La “colònia” de catalans era un niu de baralles, per motius polítics o de preeminència intel·lectual. Tothom estava renyit amb tothom. Cap a la meitat, aquest primer volum agafa una gran volada: Bladé, sense abandonar les descripcions de vegades divertides, de vegades àcides, es torna introspectiu. Reflexiona, fa apunts dels llibres que llegeix, “filosofa”. Es va estar 20 anys a Mèxic. S’enyorava? Josep Pla elogiava Molière perquè a L’avar només es diu una vegada la paraula “avar”. Bladé, en el que he llegit fins ara, només diu una vegada “enyorament” i encara per boca d’un altre exiliat. L’evidència no cal expressar-la, s’intueix per acumulació i convenciment. Literatura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia