LA GALERIA
L’enemic real
Alberto Rivera i la baconada que l’envolta representen la cara actual del feixisme. És un intent de ressuscitar el lerrouxisme
En política, com en tot, hi ha gent honesta, gent corrupta, gent voluntariosa, gent interessada i paràsits i voltors. És en els temps d’incertesa quan apareixen aquests darrers. La greu crisi econòmica dels anys trenta va propiciar que un psicòpata assolís el govern a Alemanya i a més va esperonar perquè en sorgissin d’altres a Europa, com per exemple José Antonio Primo de Ribera. L’infame general Franco, militar i més pragmàtic, va rebre amb satisfacció que els contrincants afusellessin el creador del partit feixista espanyol. Ara, amb totes les diferències en el temps, el feixisme revifa amb cares noves, que per més que es pretenguin rentar no poden amagar la porqueria genètica, les desviacions malaltisses que els sustenten. Alberto Rivera i la baconada que l’envolta representen la cara actual del feixisme. És un intent de ressuscitar el lerrouxisme esgarrapant vots a les zones obreres amb la mentida de l’opressió catalana. Això, però, és el què potser menys li importa. És l’extrema dreta moderna que pretén deslligar-se del franquisme per defensar l’odi a la diferència, és a dir, el racisme, la superioritat violenta, la uniformització i l’eliminació de la bellesa. Aquest és el pitjor enemic a què ens hem d’enfrontar. El franquisme del PP només li és una nosa, igualment que la covardia del PSOE. La raó, la intel·ligència, el progrés i la humanitat simplement li desperten odi. Com els voltors fan amb el bestiar malalt, sobrevolen en cercles el descontentament general per edificar sobre els detritus una torre de purulències i miasmes per esclavitzar l’home. No ens enganyem. El mercat li aconsella disfressar-se de demòcrata, de centrista o del que calgui. Qualsevol disfressa o mentida li és útil per atraure els desenganyats, i amb raó, de la política tradicional. Els catalans sempre hem anat a la contra d’aquesta gent. Vam saber fer política fins i tot quan en Franco era viu i Castella, Extremadura, Andalusia o Cantàbria eren espais deserts d’idees, ermassos de progrés i panxacontents disposats a omplir la plaça d’Orient cada vegada que aquell general eunuc aixecava el dit. Aquí, mentrestant, procuràvem sobreviure i conservar la nostre identitat d’una forma pràcticament clandestina. Novament, som a moltes passes per davant d’aquella Castella de qui Machado va dir Desprecia cuanto ignora. Justament la mateixa actitud que mantenen Rivera i la seva baconada. Cal eliminar aquesta serp.
