Ràbia!

“De mayor relevancia me parece el hecho de que, en ninguna de las imágenes percibo, en su expresión, ni en sus movimientos, atisbo alguno de oposición, rechazo, disgusto, asco, repugnancia, negativa, incomodidad, sufrimiento, dolor, miedo, descontento, desconcierto, o cualquier otro sentimiento similar. La expresión de su rostro es en todo momento relajada y distendida y precisamente por eso, incompatible a mi juicio con cualquier sentimiento de miedo, temor, rechazo o negativa. Tampoco aprecio en ella ‘ausencia y embotamiento de sus facultades superiores’ que se afirme por la mayoría de la Sala; por el contrario, lo que me sugieren sus gestos, expresiones y los sonidos que emite es excitación sexual.”

Podria acabar la columna aquí i anar-me’n directament a vomitar. Perquè això, arcades i vòmits a més d’una immensa ràbia, és el que em produeixen les paraules escrites pel magistrat Ricardo González a l’hora de fer constar el seu vot discrepant en la condemna per abusos sexuals contra La Manada. Segons González, es va tractar “d’actes sexuals en un ambient de gresca i alegria”, per la qual cosa ell era partidari d’absoldre’ls, excepte en el cas del robatori del mòbil de la jove que va tenir lloc després de la violació múltiple.

Més enllà d’aquest vot discrepant, la primera consideració que es deriva de la sentència contra La Manada és que els jutges destaquen l’absència de violència física per part dels acusats. Com si acorralar una noia de 18 anys en un forat d’escala per part de cinc salvatges no fos violència. Com si una violació múltiple protagonitzada per cinc animals no anés lligada a una dosi enorme de violència. Quin és el missatge que llancen aquests jutges? Cap altre que el que afirma que perquè hi hagi violació, a més de violar-te, t’han d’apallissar o matar. Encara sort que ses senyories no obliguen la dona a casar-se amb un dels seus agressors, com passa en alguns països del tercer món! Qui ens protegirà dels jutges? La resposta, quan torni de vomitar.