Pensaments ciàtics

Començo a escriure aquesta columna sense tenir clar si podré acabar-la. Per justificar i a la vegada relativitzar el dramatisme de la frase, explicaré que pateixo una ciàtica que m’ha prostrat tres dies al llit. I ara mateix, asseguda en una cadira per escriure, sento un rossec a les lumbars que fa que hagi expressat tal dubte. Segur que hi ha lectors i lectores que, malauradament, coneixen el dolor que causa la ciàtica. El cas és que, en saber del meu estat, un amic m’ha fet arribar aquest missatge: “La ciàtica vol repòs... Jo hi he passat i és dolorós, però pots distreure’t llegint, mirant pel·lícules i escrivint memòries. Però no llegeixis res de política perquè la gran majoria dels polítics són uns cínics (no oblidem, però, els presos i els exiliats).”

Penso en els consells de l’amic. Llegir ho he fet una mica, tot i que menys del que volia perquè el dolor dificulta la concentració, i també he vist una pel·lícula, només, però el tema de les memòries el tinc aparcat. Pel que fa a la política, no he pogut evitar llegir-ne res. No ho sé si la majoria dels polítics són uns cínics. Potser sí, però em costa fer-ne un qüestionament total. Tanmateix, de fet, fa un cert temps que hem recuperat una idea duent-la a la pràctica: la política no és només cosa dels polítics i això precisament és una vacuna contra el propi cinisme, que és parent del nihilisme; sovint ens podem sentir impotents, però no podem creure que no tenim poder perquè du a la inactivitat, el consentiment i el conformisme. Per això, contradient el cinisme, no oblidem els presos i les preses, els exiliats i les exiliades. Tampoc els malaurats que, fugint de guerres i misèries, vaguen pel mar en espera d’una terra d’acollida. Bo, he pogut acabar-la.