Dibuix d’ombres

Shomei Tomatsu, de qui ara es pot veure una antològica a la Fundació Mapfre, té molt diversos registres. Unes composicions que recorden, per exemple, un Joan Ponç, amb tot de fantasmagories que provenen de l’acumulació de residus en una platja. La combinació de la sorra ennegrida amb uns plàstics que acaben conformant una autèntica natura morta. La visió d’una illa d’Okinawa amb un núvol que hi és i que ja s’està esvaint. O els delicats cirerers florits que transmeten una singular percepció de l’esclat, alhora imponent i plàcida. Però el fotògraf japonès, per mi, essent magnífic en el color, excel·leix en les imatges en blanc i negre. Posa en pràctica, segons com, allò que deia Janichiró Tanizaki: “N’hi ha que diran que la fal·laç bellesa creada per la penombra no és la bellesa autèntica; i, tanmateix, els orientals creem la bellesa tot fent néixer ombres en llocs que, en ells mateixos, són insignificants.” Fal·laç. Feta de mentides, doncs, enganyosa, potser perquè pensem que el joc dels grisos, de l’ambigüitat, no du sinó a l’engany dels sentits, quan resulta que és tot el contrari. O, encara més, que és a través d’aquest engany, d’aquest joc de delicats contrastos, que percebem el que ens somou. Segueix Tanizaki: “Crec que el que és bell no és una substància sinó tan sols un dibuix d’ombres, un joc de clarobscurs produït per la juxtaposició de diferents substàncies.” Tomatsu executa aquest dibuix amb una precisió subtil. Els ulls mig clucs (o mig oberts) d’Oshima, una actriu; la borrosa seqüència dels vianants en unes escales a La ciutat de la reflexió difusa; la prostituta que exhala el fum pels narius com si fos un drac; la noia que jau amb el cap enrere, obnubilada pel plaer. I, sobretot, la mare i la filla, en la penombra, víctimes de la bomba de Nagasaki, i el rellotge que es va aturar a les 11 i 2 minuts. S’hi aturin amb calma, perquè “una laca decorada amb pols d’or no està feta per ser vista d’una llambregada en un lloc il·luminat sinó per ser intuïda en la foscor”.