Laïcitat? Laïcisme?

La primera condició per opinar o prendre partit sobre un tema és posar-nos d’acord sobre el contingut de les paraules. Només així sabrem sobre què parlem. Entre nosaltres hi ha molta confusió sobre tres maneres de concebre les relacions entre les religions i l’Estat. La laïcitat és una solució original francesa a les grans tensions existents quan es va trencar el monopoli catòlic i va néixer el pluralisme religiós. Tot el segle XIX francès està ple de conflictes religiosos fins que una llei de 1905 va establir la completa separació entre les religions i l’Estat. Hi ha llibertat de culte, però no es reconeix cap funció social a les religions. Són quelcom privat dels creients, perquè l’espai públic i reconegut és tot allò, i només allò, que és comú a tots. L’Estat és absolutament neutre en matèria religiosa; no li concerneix. No hi pot haver, per tant, cap cooperació o conveni amb les religions. Simplement es toleren. L’escola pública és el “santuari de la laïcitat” i ha de ser neutra i ensenyar el que és científicament provat, i prou.

El laïcisme, en canvi, pren clarament partit contra tot el que és religiós. Hi ha dos tipus de crítiques. Uns creuen que la religió, per la seva pròpia essència, és irracional, obscurantista i l’origen de tots els fanatismes. Seria un subproducte que s’hauria d’ajudar que desaparegués i, com a mínim, que fos molt controlat. Uns altres afirmen que tota religió impedeix la llibertat real, és un obstacle al progrés, al pluralisme i la democràcia; no pot conviure amb la modernitat. Tendeix, per tant, a restringir el dret a l’expressió religiosa i es decanta vers una subtil, o no, intolerància religiosa.

L’aconfessionalitat accepta la separació entre Estat i religions i la llibertat religiosa i de consciència, com en la laïcitat; però sí que reconeix el fet religiós i les religions com un fet social que s’ha de tenir molt en compte. La ciutadania no seria un fet igual per a tothom, sinó que és complexa perquè té en compte les diferència de religió, llengua, cultura, raça, sexe, etc. No es tracta, per tant, d’esborrar de manera simplista les diferències en la vida pública, sinó d’acceptar la complexitat i de gestionar i articular la diversitat de manera equitativa, segons les necessitats de cadascú. Hi haurà, per tant, la necessitat de cooperació o convenis amb les religions.

L’aconfessionalitat està establerta en la majoria dels països de la Unió Europea. Amb matisos la trobem a Bèlgica, Àustria, Alemanya, Itàlia, Portugal, Suècia i la majoria dels països que provenen d’un règim comunista, que era clarament laïcista. La mateixa França en els darrers decennis va evolucionant cap a l’aconfessionalitat i molts especialistes (com ara Émile Poulat i Jean Baubérot) parlen de “laïcitat oberta”, de “nova laïcitat” o de “laïcitat plural”.