La millor i la pitjor feina del món

La darrera feina que vaig fer a Brussel·les abans de venir a treballar a la Representació de la Comissió a Barcelona va ser la de portaveu d’ajuda humanitària i resposta a les crisis. La meva comissària, la búlgara Kristalina Georgieva, solia definir l’ajuda humanitària com la millor i la pitjor feina del món.

Era la millor perquè consistia en donar suport als que més pateixen: a les víctimes de les guerres, dels desastres naturals o humans, de la fam o de les epidèmies. És el treball més bonic perquè no cerca res a canvi, perquè es basa en els quatre principis de l’ajuda humanitària (humanitat, imparcialitat, neutralitat i independència), la qual cosa vol dir ajudar a tothom, sense cap interès, sense cap discriminació, allà on hi ha algú que pateix.

Tanmateix, és la pitjor feina del món perquè vol dir anar a les zones més castigades del planeta i sovint, també, les més perilloses. El 19 d’agost de l’any 2003 un atemptat suïcida al quarter de les Nacions Unides a Bagdad, a l’Iraq, va matar 22 treballadors humanitaris. No és un fet aïllat. Durant les darreres dues dècades gairebé 4.400 membres del personal humanitari han estat víctimes d’atacs greus mentre feien la seva feina. Només l’any passat, el 2017, es van produir 143 atacs contra treballadors humanitaris, amb un balanç terrible: cada mes va haver-hi una mitjana d’11 treballadors assassinats, més de 7 de ferits i 5 de segrestats. El nombre d’assassinats el 2017 multiplica pràcticament per quatre la xifra del 1998, igual com passa amb el total de personal segrestat, mentre que els ferits són gairebé sis vegades més.

El terrible atac a la seu de les Nacions Unides a Bagdad va convertir el 19 d’agost en el Dia Mundial del Personal Humanitari. L’objectiu d’aquesta jornada és recordar les víctimes de la violència contra els que volen ajudar –sense discriminacions– a tothom que necessita auxili. És un homenatge a tots aquests homes i dones que s’arrisquen i treballen en condicions extremes per salvar vides i ajudar qui més ho necessita. Però, sobretot, és una crida a tothom perquè es respecti el Dret Humanitari Internacional o, dit d’una altra manera, perquè es permeti al personal humanitari fer la seva feina amb seguretat i amb dignitat.

Mentre treballava com a portaveu d’ajuda humanitària vaig poder veure el nostre personal sobre el terreny. Molts dormien en tendes de campanya en zones sotmeses a condicions terribles (inundades, en runes o amb temperatures per sobre dels 40ºC), treballant amb gent desesperada, en zones de guerra o de catàstrofe. Tots deien, però, que pagava la pena.

La meva primera visita va ser a Haití, tot just després del terratrèmol del 2010. En aquella ocasió la Unió Europea va poder donar refugi, aigua potable, menjar i atenció sanitària a més de cinc milions de persones. Entre les víctimes del terratrèmol hi havia una de les nostres treballadores humanitàries, Pilar Juárez, que portava dos anys aportant ajuda a la gent de l’illa. A ella i a la resta del personal humanitari que ha perdut la seva vida fent la millor i la pitjor feina del món, els vull retre avui, Dia Mundial del Personal Humanitari, el meu respecte i el meu homenatge.