Més lluny

En una nit recent moderadament ventosa, vaig assistir al concert de Maria Arnal i Marcel Bagés al pati de les Escoles Velles de Begur. M’havien dit que per percebre justament la força i vitalitat de la seva proposta no n’hi ha prou amb sentir-ne les cançons enregistrades, sinó que se’ls ha de veure en directe. Ara puc dir que també ho crec així. Des del primer moment, em van captivar la veu i sobretot, potser, la personalitat que transmet Maria Arnal en escena. I això va ser cada vegada més, fins arribar a aquell moment pletòric en què canta A la vida com la Cançó de l’Ovidi, mentre que em fascinaven les sonoritats inesperades que aportava el guitarrista Marcel Bagés.

La concepció mateixa de la seva proposta m’entusiasma. Pouar en la música tradicional (les cançons de camp) per fer-la seva i transformar-la joiosament amb una actitud que no és nostàlgica, sinó que aposta per una transmissió viva i renovadora. El passat no passa mai i la memòria es lliga al present. També, és clar, políticament. Per això, la seva vindicació de la miliciana Marina Ginestà i aquesta cançó potent i admirable, 45 cerebros y un corazón, inspirada en els òrgans que, vuitanta anys després de ser enterrats, van trobar-se intactes en una fossa comuna de la Guerra Civil a La Pedraja (Burgos): una metàfora realíssima del que el franquisme, amb tot, no ha pogut esborrar. Des d’una actitud tan contrària a les polítiques de l’oblit com afirmativa de la lluita ciutadana per cantar La gent no sap el poder que té, reconec que em va estranyar que Maria Arnal no fes cap referència als presos polítics constant-me, a més, que creu que no haurien de ser a la presó. Dos dies abans, Joan Baez va dedicar-los una cançó de Lluís Llach, Més lluny, al feu burgès de Cap Roig. No vull retreure res. Però he pensat que potser li resulta més fàcil posicionar-se a una, posem per cas, cantant estrangera. O que potser és que de “més lluny” hi ha qui ho veu més clar.