Opinió

Tribuna

El suïcidi d’Europa

“La Segona Guerra dels Trenta Anys que va assolar Europa des de 1914 a 1945 va suposar el final de l’hegemonia europea de cinc-cents anys. El ceptre va passar als Estats Units. Europa s’havia suïcidat

L’onze de novembre de 1918, ara farà cent anys, va acabar la Guerra Europea, la Primera Guerra Mundial o, si es vol, la primera etapa de la Segona Guerra dels Trenta Anys, que va assolar Europa des de 1914 a 1945 i va suposar el final de l’hegemonia europea de cinc-cents anys. El ceptre va passar als Estats Units. Europa s’havia suïcidat. Margaret McMillan ho diu amb altres paraules: “Europa acabava d’esquinçar-se a si mateixa.” La guerra començà a causa d’una disputa pel poder i la influència als Balcans, i acabà arrossegant totes les grans potències, des de la Rússia tsarista fins a la Gran Bretanya, i la majoria de les potències menors. Tan sols Espanya, Suïssa, els Països Baixos i les nacions escandinaves en quedaren al marge. Es lluità a Àsia, a Àfrica, a les illes del Pacífic i a Orient Mitjà, però sobretot a Europa. Les trinxeres la creuaven des de Bèlgica, al nord, fins als Alps, al sud; seguien les fronteres de Rússia amb Alemanya i Àustria-Hongria, i dividien els Balcans. Hi lluitaren, a més d’europeus, soldats de tot el món: australians, canadencs, neozelandesos, hindús, marroquís, algerians, senegalesos, vietnamites i, des de 1917, nord-americans. “Quatre anys de guerra debilitaren per sempre la suprema confiança que Europa tenia en si mateixa i que l’havia portat a dominar el món.”

Molt s’ha escrit sobre les causes d’aquesta hecatombe, i s’ha acusat com a responsables els actors que protagonitzaren aquell febril agost de 1914 en què començà la guerra. No s’ha arribat a cap conclusió de consens perquè és més que possible que les causes fossin diverses. Així, s’ha destacat la forta incidència que tingueren els diversos nacionalismes balcànics. Àustria-Hongria era, en efecte, un imperi anquilosat en el que els pobles eslaus –especialment Bòsnia– volien més independència. Fins i tot l’arxiduc Francesc-Ferran era partidari d’una unió tripartida: Àustria, Hongria i els pobles eslaus del sud. Però ja era tard per aconseguir una fusió com l’assolida per les grans nacions d’Occident després de l’era revolucionària. El sentiment independentista i irredemptista ja no podia calmar-se. I així, s’apel·lava per fonamentar-lo a alguna grandesa passada, a la llengua pròpia, a un gran heroi de feia segles o a la religió. No obstant, aquesta eclosió nacionalista no hauria estat suficient per fer esclatar la guerra si les grans potències (Gran Bretanya, França, Alemanya i Rússia) no haguessin estat també enfrontades per reivindicacions territorials a Europa i fora d’Europa, destinades a ampliar els seus respectius imperis colonials i les seves zones d’influència, així com per disputar-se el domini del mar (Alemanya havia encetat una carrera amb la Gran Bretanya per superar-la amb la seva flota de guerra).

El cert és que tot plegat es va disfressar de guerra ideològica. Els aliats consideraven que els alemanys sempre havien estat uns invasors bàrbars, havien destruït la civilització de Roma i sempre havien defensat la idea que “la força dona la raó”. Però els alemanys, per la seva banda, consideraven que els francesos, no obstant la seva decadència, han tingut sempre l’obsessió de dominar Europa central, fins que la reunificació d’Alemanya va posar fi a aquesta aspiració, provocant a França un moviment revengista de monàrquics, nacionalistes, imperialistes, militaristes i antisemites, per als quals desmembrar Alemanya era un objectiu essencial. I la Gran Bretanya, al seu torn, volia perseverar en la seva política tradicional d’inferir-se en la política continental, sempre en contra de la nació més forta i avançada, i governar el món mitjançà el domini del mar i del comerç internacional. Escriptors, artistes i acadèmics van defensar amb entusiasme aquestes idees i altres de semblants, amb molt comptades excepcions, d’entre les quals destaquen el francès Romain Rolland i l’anglès Bernard Shaw. No és estrany, doncs, que cent anys després resulti tan difícil la construcció de la Unió Europea. La inèrcia de la història li posa traves. Tot i que la salvació d’Europa està en la seva unitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia