De què tenim por?

Deu ser gratificant per a alguns individus insultar, ventar coces i encendre foc a qui res –de material– no té i sí l’espant permanent de la solitud a la intempèrie on la societat redueix els exclosos entre els exclosos. I és fàcil per a alguns dits polítics demonitzar de paraula i fets (ideologia de l’odi, negació de drets) els excedents humans entossudits a viure traspassant fronteres. Com que sovint qui fa por és que té por, ens preguntem què els passa, als primers que executen la feina bruta dels segons. Bauman ofereix una plausible resposta quan atribueix el ressentiment envers els migrants al fet que personifiquen la inseguretat de la globalització, l’horror dels mitjans de subsistència destruïts, l’exili forçós, la relegació al no lloc sense aixopluc i, per això mateix, desperten el temor a patir el que ells pateixen. Es tractaria, doncs, d’una manifestació d’aporofòbia (malícia i rebuig al pobre, segons el terme formulat per la catedràtica d’ètica, Adela Cortina), hàbilment explotada pels amos del món per a desviar les pròpies responsabilitats davant les desigualtats que generen. De l’aporofòbia a l’acceptació del feixisme que es va estenent (maig 2019: decisives eleccions europees) hi ha un pas molt curt. De fet, el govern que nega auxili a alta mar o l’energumen que colpeja un sensesostre ja l’han recorregut. (Per a Luca Cavalli Sforza genetista italià mort l’1 de setembre passat, que va desmuntar científicament el concepte de raça).