Kapuscinski

S’ha estrenat, però no sé fins a quin punt s’està exhibint com es mereix en les sales de cinema, una singular pel·lícula d’animació (o bàsicament d’animació perquè ho combina amb imatges documentals) basada en el llibre en què Ryszard Kapuscinski relata la seva experiència a Angola durant els dies previs a la proclamació de la independència del país (11 de novembre de 1975, data fixada després que, amb la Revolució dels Clavells, Portugal renunciés a la seva última colònia) i els inicis de la guerra civil: un conflicte llarguíssim que va durar més que la guerra freda, que va fer que el MPAA (el Moviment per a l’Alliberament d’Angola) fos sostingut per la URSS i Cuba mentre que els seus opositors tenien el suport dels EUA i, entre altres països africans, de la Sud-àfrica de l’apartheid. Dirigida per Raúl de la Fuente i Damien Nenow, la pel·lícula du per títol Un día más con vida, el mateix de l’edició en castellà del llibre de Kapuscinski, i va ser presentada fora de concurs a la secció oficial del darrer festival de Canes.

És possible que la figura de Kapuscinski hi aparegui com un heroi d’una sola peça que actua com un aventurer alliberador. Però per mi és important el fet de vindicar-lo per unes actituds que es fan presents en el film i que cada cop semblen més absents en el periodisme. Una és la d’explicar fets des de l’experiència i un coneixement del lloc adquirits amb temps. L’altra es deriva de la idea de Kapuscinski que el periodisme no és un ofici per a cínics i que no pot eludir-se un compromís moral i, per tant, humanista: ha de fer-se amb la intenció que el món sigui millor i no es pot ser imparcial o mentiderament neutral davant de la injustícia i de la violència que s’exerceix en contra dels que no tenen poder i moltes vegades tampoc veu.