Memòria i perdó

Crec que ens cal comptar a cent abans de cridar qualsevol consigna. He vist escrit a més d’un lloc i en actes a favor de la llibertat dels presos polítics també es va sentir, potser sense quòrum total, el crit de “Ni oblit, ni perdó”. Sé que no tothom estarà d’acord amb mi, però no em sembla bé callar si difereixo i trobo més positiu i millor dir “Memòria i perdó”.

No oblidar és necessari, ens cal la memòria, sí, perquè oblidar la intolerància, la manca de respecte als dret humans més elementals, la violència que va degenerar en accions impròpies de gent civilitzada, això s’ha de recordar, i fer recordar, perquè no torni a passar. Deia Cató: “La ira trava l’esperit, perquè no pugui discernir la veritat.” Per tant si es llancen arengues o crides a qui ha de protegir l’odre, s’està induint la ira i és ben perillós de perdre els estreps. La dignitat ha de ser respectada i qui s’hagi equivocat amb la força de la violència, fora bo que reflexionés i, si té prou coratge, s’excusi. L’excusa sincera ha de trobar el perdó sincer. D’altra banda, la resposta no pot ser la de ressentits i, sense tapar res, hem d’estar disposats al perdó i cercar camins de pau. És lògic que l’agressor, si es mira al mirall, no s’agradi i, si més no en el seu interior, vulgui fer-se perdonar. De fet amb el rebuig i la reprensió de la comunitat ja en té ben prou. Mireu què diu Siràcida (28,9-10): “Els dolents mouen brega entre els amics, i sembren la discòrdia enmig dels qui viuen en pau.”

També cal defugir els atacs personals i col·lectius perquè s’imposin la raó i la veritat i així fer possible les justes reivindicacions que a fi de comptes, un dia o altre, seran bones per a tothom, també per als ofuscats i emboirats pels interessos immediats. Ja Ciceró denunciava fa més de 2.000 anys: “S’ha d’acudir, doncs, als atacs personals, quan la causa no pot ser defensada amb raons.”

Deia Ramon Llull: “No hi ha veritable justícia sense bondat”, i també ens recorda: “Ningú no es defensa bé quan està irat.” Per tant, allunyem de nosaltres, tant com siguem capaços, respostes irades enfront de comportaments irats. Mai seran constructores de res de bo i no faran res més que corsecar-nos i fer-nos mal a nosaltres mateixos. Sabem el que és millor i ho aprovem; llavors no caiguem en el que és pitjor. Aquesta idea que ja surt a Les metamorfosis d’Ovidi, també ens ha d’ensenyar a tenir temprança i control, per actuar amb decisió, sí, però amb visió de futur i sense trencar-ho tot de mala manera. Endavant amb fermesa, coratge i seny. Sense renunciar a res d’honorable, anem per camins de respecte i de comprensió i fem-nos el regal de la serenor que ens farà més donats a acollir que a rebutjar. La bondat i la veritat, malgrat poder ser lentes, són i seran imparables. Repeteixo, memòria sí, predisposició al perdó també.