Opinió

Tribuna

El sentit del treball

Tots treballem: també els jubilats, els batxillers i universitaris, els aturats o els de salut fràgil. Cadascú a la seva manera. Qui és humà i està viu, treballa!, interactua intel·ligentment amb el món i amb els altres. La manera humana d’existir és “actuar” (Arendt).

Tots hem experimentat que no és fàcil treballar bé en grup, malgrat que moltes persones d’un “equip” siguin singularment brillants. Ho saben bé els alumnes a qui el docent enquadra –ara que segueixen de moda conceptes com “treball cooperatiu”, “avaluació entre iguals” o “intel·ligència compartida”– en un agrupament. Pots adonar-te que algú s’hi repenja i no fa res, o que grinyolen les diferències d’edat o de talent, o que sorgeix l’orgullós que sempre interromp i esdevé tòxic. És un clàssic citar la reunió preparatòria de la malaguanyada invasió de Bahía de Cochinos (Cuba, abril 1961) amb en Kennedy: persones intel·ligents, sense problemes de relació, que s’expressen lliurement, però que –tenallats pel grup: l’amistat, voler-se encoratjar, etc.– prengueren una decisió fatal. No sempre el “pensament grupal” –consens, democràcia, càlcul– és més “intel·ligent”: potser la col·legialitat protegeix de la tirania però també se’n deriven patologies de grup.

I si cerquem el fonament del treball? Experimento que enginyers i metges cooperen bé, però que, en canvi, artistes i docents ens incomodem en un mateix espai. Potser hi ha protocols ideals per a cada feina. En general, per què treballem?: a) ho fem per guanyar diners? El sociòleg Simmel diria que sí, que els humans necessitem el valor que se’ns dona treballant, siguin diners o qualsevol bé instrumental i flexible; en canvi, Hegel manté que, justament, el fet de treballar és el que ens constitueix com a humans, per a dominar la natura i conèixer-nos millor. Aleshores, b) ens escarrassem o no per transformar el món? Més contrastos: Marx admet que nosaltres modifiquem la natura però que cal assolir una relació sense explotació – ja sabem: mori la propietat privada, el capital, etc.–, immune a les alienacions. Per contra, el romà Sèneca manté que la feina, l’“amor al treball”, no afegeix res nou a l’univers (De Providentia), sinó que tan sols ens fa interiorment millors, virtuosos. Tot sembla complicar-se. I, finalment, c) val tant un cert treball ben fet com qualsevol altre? Els il·lustrats del s. XVIII van revalorar les feines materials (Diderot), però Arendt ha insistit en l’especificitat de l’“acció” (distingint-la de la “producció”, per a la supervivència i el benestar, com de l’“obra” de l’artesà). Descobreix una relació ètica amb altres (òbvia en una infermera o en una mestra). El “treballar instrumentalment”, per a aconseguir quelcom, és misèria si ho comparem amb l’“acció”, que sí que ens realitza: acollir, ajudar, convèncer, amenaçar, ensenyar, fer la guerra, guiar..., tot això injecta valor a qualsevol ocupació humana, fent-la exclusiva i única.

Els cíborgs anunciats seran més ràpids, duradors, forts i productius, però sempre inferiors en dignitat. El diner i l’eficàcia no ho són tot. El treball de cadascú, ben enfocat, ens du al “setè cel”, ja sigui el de l’Apocalipsi de Pau o el de Dante.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.