Sindicalisme republicà

Des dels inicis de l’anomenat procés s’ha parlat molt de dos conceptes: “construir estructures d’estat” i “eixamplar la base”. Malauradament, aquests discursos s’han vist a voltes contradits per la praxi política, com per exemple quan el govern de Mas es dedicava a trinxar a cop de tisorades i privatitzacions el sistema públic de salut i l’universitari, o quan part de la direcció d’ERC ha utilitzat l’excusa del “no en som prou” per defensar una estratègia desmobilitzadora, sabent de sobres que el creixement de l’independentisme tan sols ha vingut i pot venir per la via de posar en evidència el conflicte polític entre un estat autoritari i oligàrquic i un poble que reclama justícia social i llibertats.

Perquè, malgrat el que se’ns vulgui fer creure, les coses tenen el seu significat; i “construir estructures d’estat” vol dir dotar-se dels elements (econòmics, socials, de representativitat política, democràtica, administratius, etc.) necessaris per fer valer la sobirania popular enfront dels poders polítics i econòmics que ens la neguen. Alhora, “eixamplar la base” tan sols és possible demostrant tant en el discurs com en les praxis de govern que la República és un projecte a favor de la majoria, un projecte de justícia i protecció social, en contraposició al projecte de les castes extractives que representa la monarquia espanyola.

Construir una banca pròpia, afavorir el cooperativisme, les xarxes de petites empreses i el comerç local, desconnectats dels grans grups especulatius i financers de l’Íbex 35, crear una institucionalitat republicana desconnectada de l’Estat espanyol, establir un marc català de relacions laborals, fer polítiques públiques de sanitat, educació i habitatge que garanteixin els principis d’universalitat, qualitat i equitat, enfortir les organitzacions en defensa dels drets civils, els drets socials i les llibertats democràtiques, etc. són exemples de com construir república i com sumar nous sectors socials al nostre projecte polític.

Avui, però, voldria fer èmfasi en una d’aquestes estructures que és, alhora, una via de penetració social: el sindicalisme republicà. A diferència del que ha passat en altres nacions ocupades per l’Estat espanyol, com ara Euskal Herria o Galícia, on el sindicalisme nacional i de classe ha estat tradicionalment majoritari i una peça clau en la formació dels respectius moviments d’alliberament, a Catalunya, d’ençà que el PSUC i el seu món van sumar-se a allò que Xirinacs qualificà com a “traïció dels líders” (monarquia, règim del 78, pactes de La Moncloa), el sindicalisme majoritari ha estat de tall reformista i ha esdevingut una eina més de consolidació del règim.

Tant és així que en el moment de màxima mobilització popular i màxima repressió de l’Estat, i amb unes bases d’afiliats independentistes prou nombroses, les direccions del sindicalisme oficialista han jugat un paper entre galdós i vergonyós en la no defensa dels drets i llibertats del nostre poble. Recordem, per exemple, que, segons una enquesta pròpia de CCOO (publicada a la premsa), més del 40% de l’afiliació es declara favorable a la independència. De la UGT no hi ha dades exactes, però podríem deduir que el percentatge és similar. Ara ja sabem no només que sense República no hi haurà drets socials i laborals: hem comprovat que sense un sindicalisme desacomplexadament republicà no hi haurà la necessària mobilització popular organitzada per defensar la República.

En els darrers mesos, milers de treballadores i treballadors d’aquest país hem entès que ens cal un sindicat que en cada lluita i reivindicació laboral i social recordi i denunciï quin és el marc politicoadministratiu que permet i fomenta els abusos, la vulneració de drets i l’explotació; un sindicat que defensi les àmplies capes de la classe treballadora que s’han vist abandonades pel sindicalisme de saló i els comitès de les grans empreses; un sindicat combatiu que, en resum, reclami com a punt estratègic fonamental per a la conquesta de drets laborals i socials la construcció d’una República plenament sobirana, socialment igualitària i radicalment democràtica.

Això explica l’important creixement que la Intersindical-CSC, l’únic sindicat que va convocar la vaga del 8-N del 2017 i l’aturada del 21-D del 2018, ha tingut el darrer any, en què gairebé ha doblat la seva afiliació. Esperem (i des de la modèstia fem una crida al conjunt de treballadores i treballadors de diferents sectors a fer-ho realitat) que els pròxims mesos signifiquin la consolidació d’un sindicalisme nacional i de classe, que en l’actual moment històric vol dir compromès amb la construcció de la República Catalana independent.