Cròniques acròniques
La dinastia
“Felip va haver de tornar i així, entre nits d’angoixa, el va succeir Ferran VI
El dia que Felip d’Anjou va guanyar el tron espanyol va canviar un món. No vull recordar obvietats, ni parlar dels patiments provocats pels decrets de Nova Planta, a mi el que m’interessen són els personatges, els 11 reis i reines Borbons, que, intermitentment, han governat l’Estat els darrers 300 anys. Rebatejat com a Felip V, aquest protagonista era un pou de contradiccions. Ha passat a la història pel seu impuls modernitzador, centralitzador, unificador, però en realitat el càrrec li anava tan gros que, atacat per recurrents atacs de demència, va fer el possible i l’impossible per deixar de ser rei i es va alliberar quan va cedir el tron al seu fill Lluís I. El noi va durar poc. Felip va haver de tornar i així, entre nits de terror i angoixa, el va succeir Ferran VI, home honest que, quan va morir la seva esposa, Bàrbara de Bragança, va perdre la xaveta i va deixar un fosc panorama a Carles III, arribat de Nàpols, defensor del despotisme il·lustrat, d’esperit de reformador i autor de la frase “els meus vassalls són com nens, quan els renten ploren”, que va traspassar la corona a Carles IV, del qual no direm res –només cal mirar el retrat de la família reial pintat per Goya– i pare de Ferran VII conegut com el rey felón, assassí de lliberals i progenitor d’Isabel II, dona d’amors dúctils i desenfrenament sexual que va nadar en la corrupció. Només faltaven les guerres carlines, Borbons contra Borbons, perquè Joan Prim, català, general i progressista, fes famosa la frase: “La meva convicció és que la dinastia dels Borbons s’ha fet impossible per a Espanya i és per això que no m’estic de dir que no tornarà, mai més.” L’atemptat del carrer del Turco va condemnar el regnat d’Amadeu I i el cop d’estat de Martínez Campos va portar Alfons XII al tron. Primera espasa del regne, senyor de la nit, galant de senyores impossibles, se’l va endur la tuberculosi i Maria Cristina d’Habsburg va mantenir la flama fins que va cedir el testimoni a Alfons XIII, personatge voluble, allunyat del poble i amant de les dictadures, que amb la seva incompetència va ajudar a portar la República. Després va arribar la Guerra Civil, el franquisme i la restauració monàrquica en la figura d’un príncep tutelat pel dictador. En van dir Transició i van coronar Joan Carles de Borbó, rei constitucional, propens a l’activitat sexual i a fer-se un capital. Els escàndols particulars el van fer abdicar en Felip VI. El cercle es tanca de Felip a Felip. Davant de currículums semblants ens podem preguntar quin delicte hem comès per ser regits per una dinastia que ha treballat poc per a la millora de l’Estat i molt per mantenir el poder personal. Per què quan es va acabar el franquisme, tal com van fer a Itàlia amb el feixisme, no vam poder triar entre república i monarquia?
