Opinió

Tribuna

Protestes i més protestes

Ja n’han passat uns pocs des del dia 8. Hem rebut tota mena de versions –televisives, imatges als diaris– de ben diferents colors. Però hi ha una mena de comentaris que no surten a cap diari, i es queden fumejant amb el cafè del matí al voltant de qualsevol taula de bar proper on es troben els amics i amigues de confiança. Comentaris que apareixen com bolets, de manera espontània i poc subtil. Com si allò sí que es pogués dir en la intimitat en l’àmbit quotidià, sense testimonis.

I És en aquest àmbit on s ha pogut captar de manera clara el terrabastall que una activitat prou massiva com la de del 8 de març d’aquest any ha produït en la nostra societat. I ha desvetllat aspectes ocults, dissimulats de la nostra pròpia educació i, diria, de l’inconscient col·lectiu: les enormes dificultats per canviar maneres de pensar, hàbits tan arrelats, tan naturals que gairebé mai es manifesten obertament. En aquest cas, com en d’altres, entre contradiccions i fissures es posa en relleu la gran dificultat que tenim tots plegats, no solament per intercanviar paraules –algunes de tan gastades i tan poc practicades com igualtat–, sinó maneres de sentir i de reaccionar emotivament a fets inesperats. El que ens sorprèn –i mostra fins a quin punt n’és, d’arrelada, la nostra cultura col·lectiva– és descobrir el nostre amic defensor de les dones, és sentir-li dir, mirant-me enfadat: “Dues hores, dues hores per poder sortir de Barcelona. Ja està bé, eh?” I l’altre amic, tan feminista com ell, contestar-li: “Això no s’ha de fer així. Tot plegat són mètodes del segle passat.” I deixar anar aquella antiga dita: “El pitjor enemic de la dona és la mateixa dona.” No acaba aquí, però. Ella, la meva amiga, diu amb aire reflexiu i pesarós: “Potser sí que haurem de fer les coses d’una altra manera. Potser sí que hem d’aprendre a comportar-nos.” Ja hi som. Culpa nostra. Responsables de la humanitat sencera. És en aquests darrers comentaris que veig acumulats tots els núvols històrics, tota l’educació mamada des de petits. S’ha alçat la mala consciència femenina, el “no ho fem prou bé”, acostumades a fer-nos responsables de tants errors generals, col·lectius... I quant a molèsties, digueu, no han molestat les vagues de taxis, d’autobusos? De l’ocupació de l’estació de Sants no fa tant de temps.

Que fàcil posar paraules a fets que no ens afecten directament. I que ben arrelats tenim els hàbits quotidians que fan difícil suportar les molèsties de les protestes cercant més justícia... Des de quan han canviat les coses com si es tractés de comportar-se com angelets de Nostre Senyor? Algunes converses de cafè il·lustren bé tota la feinada que queda per fer. Una feinada que, arrelada dins del nostre propi sentir i pensar, necessita paraules que diguin: “Destapin, manifestin tot allò que portem a sobre des de fa segles.” És evident que comporten molèsties i tensions. A tots ens cal recordar que la igualtat social i l’innegable dret a la diferència han anat avançant a còpia d’errors i d’encerts de tota mena. Una mica més de reflexió individual demano als amics feministes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia