Fites intermèdies

Els independentistes, quan tenim una fita que ens porti a l’acció, no acostumem a cometre errades o perdre energies. Som imbatibles fent manifestacions massives, organitzant mobilitzacions, bloqueig d’aeroports, talls de carreteres, molts altres tipus d’actes o fins i tot consultes i referèndums. Sigui des dels moviments socials o les institucions, els independentistes traiem el millor de nosaltres. També quan analitzem tots els països que s’han independitzat de forma pacífica, el segle passat no ho van ser per cap pla mestre o línia estratègica impecable. Més aviat és fruit d’una majoria social àmplia, mobilització permanent i oportunitat política.

Però esperar que ens arribi aquesta majoria social i l’oportunitat política com si vingués del cel no té gaire sentit. Sembla que hem caigut en un eteri eixamplament de base, la cerca compulsiva d’una finestra d’oportunitat i crides a la “unitat” sense un sentit clar. Crec, però, que és molt millor fixar-nos fites a curt termini. Aquestes fites per si soles no ens portaran a la independència, però ens situaran en una situació molt més avançada i que facilitarà els següents passos.

definiré algunes d’aquestes fites. Assolir per un cop un suport electoral superior al 50% dels vots populars. Encara no ha passat, i ens facilitaria molt a tots la tasca. No només perquè els partits independentistes tindrien majories còmodes en municipis o al Parlament, sinó perquè realment seria indiscutible a dins i fora de Catalunya que els independentistes som una majoria social. Una altra seria bastir un front antirepressiu més sòlid. Crear aliances que superin les fronteres de l’independentisme en les causes compartides, especialment en els elements al voltant dels drets civils i polítics. L’altra és crear una unitat estratègica. Aquesta no vol dir ni fer grups compartits a les cambres ni llistes unitàries. Una cosa tan simple com compartir la fotografia de la situació, establir objectius a llarg termini compartits i respectar i confiar que cada actor polític i social treballarà per assolir-los, cadascú amb les seves formes i maneres. Això obligaria a crear un cercle de confiança mútua que ara per ara no existeix. Per últim, mantenir mobilitzacions tipus Tsunami de forma sostinguda en el temps. Ara per ara, hem demostrat que podem sostenir-les un mes. Sabem organitzar mobilitzacions massives cada tres o sis mesos, Tsunami ens obliga a un tipus de mobilitzacions diferents que impliquen uns quants milers i no centenars de milers però que són molt més intenses.

Assolint aquestes quatre fites no estarem a les portes de la independència, però és evident que la situació que tindríem seria molt millor. Potser que, en lloc de perdre’ns ens debats sobre quina és la millor estratègia, ens posem en marxa i treballem per un conjunt de fites intermèdies.