Opinió

Caiguda lliure

Antoni Campañà

“L’estil gallard dels milicians servirà també per retratar els cadells de Franco

És un dels pocs fotògrafs que va registrar en pocs dies de diferència els dos bàndols de la Guerra Civil: els vehicles estimbats als barrancs de Portbou pels republicans que fugien cap a França i la desfilada triomfal de les tropes franquistes entrant a cavall per la Diagonal. Els que se n’anaven i els que arribaven. Enmig de la xaranga de botes militars d’una d’aquestes marxes, Antoni Campañà va fixar-se en un membre joveníssim de la Falange, desfilant amb pas marcial en un agut contrapicat per sota del nou obelisc de la plaça de Catalunya. Al mateix lloc, va fotografiar al cap de poc un soldat festejant una minyona un migdia calorós, envoltats d’una multitud vagarosa. El misteri de les més de cinc mil fotografies inèdites de la guerra que Campañà va tenir dècades amagades al garatge, dins dues capses vermelles, potser es resol aquí, en aquesta cruïlla vital: haver estat part dels que marxaven i haver-se, al final, quedat; tenir davant dels ulls la vida crua, però haver de suportar sentir dins les imatges el murmuri sibil·lí de la propaganda. En aquelles circumstàncies, qui és que podia tenir una mirada neta? L’estil gallard que Campañà va imprimir als retrats dels milicians anarquistes, amb aquell to de plata esvaïda i els seus violents contrapicats, servirà també per fotografiar els cadells de Franco, investits de la mateixa grandesa i una idèntica mirada des de sota, subjugada i de genolls. Susan Sontag creia que era cosa dels moralistes exigir que les fotografies parlessin, però matisava que aquesta facultat ja la compleix la descripció que les acompanya: “El peu de foto és la veu que falta, i s’espera que parli a favor de la veritat.” De quina, però? Els editors del llibre La capsa vermella (Comanegra), que reprodueix bona part del tresor de Campañà ara recuperat, preveient la complexitat d’interpretació d’un llegat com aquest, es refereixen de manera semblant a “la memòria cristal·litzada que res diu sense explicació”. Perquè no hi ha manera de restaurar la mudesa de les imatges en un context bel·licós. Tampoc nosaltres som neutrals, si passem per alt que un nen vestit de milicià de la FAI sigui portador d’un missatge d’esperança, tal com apareix retolat al llibre, i un altre que desfila amb els falangistes només pugui ser prova d’un adoctrinament malvat. El testimoni de Campañà potser no aporta elements nous a l’imaginari de la guerra, aquella barreja d’heroisme i atrocitat que ja coneixíem, però és d’un enorme valor per sospesar-ne les capes morals, per revelar la soledat dels refugiats, per veure les cues del pa i les del cine a la mateixa ciutat, per ensenyar per primera vegada el rostre tenebrós del líder d’un dels temuts comitès de control de carreteres, o per descobrir, en fi, que una guerra et fereix per fora i et trenca per dins.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia