Opinió

Ombres d’hivern

La soprano de Mòdena

“Suposo que tots ens creem els nostres mites, però no l’he sentit mai més així

En veure el documental Pavarotti em va estranyar que, tot i que hi apareix en diverses fotografies, no s’hi faci cap referència nominal a Mirella Freni, cap comentari que recordi que aquesta soprano, una de les més grans de la segona meitat del segle XX, va compartir l’escenari amb el tenor en diverses ocasions. Ni tan sols s’aprofita la curiositat que, com Pavorotti, va néixer a Mòdena i, a més, el mateix any: 1935. D’aquí, vaig pensar que Mirella Freni, una diva humil de la qual algú va dir que semblava una mestressa de casa que cantava, havia sigut una de les cantants que van quedar a l’ombra dels tenors que, a més, van fer-se tan populars quan van participar en la comercialització de l’òpera a través de concerts multitudinaris amb àries famoses i napolitanes. Tanmateix, el fet que ni se l’esmenti en el documental potser només és una desconsideració o el fruit de la ignorància del director Ron Howard i dels seus col·laboradors. Mirella Freni, certament, no va tenir una fama més enllà del cercle dels amants de l’òpera, però aquests la reconeixen com una soprano excepcional per la seva naturalitat expressiva, la bellesa del seu timbre, la seva sensibilitat lírica, l’homogeneïtat del seu registre, la intensitat dels seus aguts, la manera com va abordar els personatges estudiant-los amb profunditat.

Parlo de Mirella Freni perquè ha mort a la seva ciutat de Mòdena. Vaig tenir la sort d’escoltar-la una vegada al Liceu en una de tantes representacions que va fer de la Mimì de La Bohème, un dels seus grans personatges, com ho van ser molts altres, com ara la Micaela de Carmen, la Liu de Turandot, la Tatiana de Ievgueni Oneguin i les protagonistes d’Adriana Lecouvreur i Manon Lescaut, de Puccini. Va ser a finals de l’any 1991 en un muntatge en què, interpretant Rodolfo, també hi va participar Jaume Aragall, que en aquell moment era un tenor que despertava passions a Catalunya com si se’l volgués recuperar i vindicar després d’uns anys que havia sigut estranyament marginat pel Liceu. I, tanmateix, qui va provocar una passió desfermada va ser Mirella Freni a partir del moment en què va cantar Sì, mi chiamano Mimì. Una ària mil vegades sentida i fins i tot banalitzada com a recurs per al lluïment fàcil d’una soprano en un concert d’àries cèlebres. Tanmateix, va produir-se el prodigi: va semblar com si aquella ària se’ns oferís per primera vegada amb tota la seva bellesa per descobrir. Suposo que tots ens creem els nostres mites, però no l’he sentit mai més així.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia