‘Frankenstein’ sempre fa pensar

Una invitació a parlar de Frankenstein i la seva presència en el cinema m’ha dut a llegir Frankissstein, una novel·la de l’escriptora anglesa Jeanette Winterson, en la traducció al català de la impagable Dolors Udina publicada per Edicions del Periscopi. Com suggereix el títol, la narració de Winterson s’inspira en la mítica creació literària de Mary Schelley que, dos segles després de la seva aparició, continua generant una diversitat de debats, o fent-s’hi present, relacionats amb les possibilitats de la ciència i la tecnologia, però també sobre els dubtes ètics que plantegen certes investigacions; la responsabilitat del creador amb la seva “creació, cosa que comprèn la invenció literària; els prejudicis davant d’una diferència percebuda com a monstruosa per una societat excloent que així revela la seva monstruositat; o, entre moltes altres qüestions, el feminisme, tenint present que l’autora de Frankenstein (tan menyspreada pels crítics literaris de la seva època i més enllà) va viure en uns temps en què hi havia molt a fer per aconseguir els drets de les dones que va vindicar la seva mare, Mary Wollstonecraft, i que encara ara són negats en molts de llocs mentre que s’han de continuar defensant i eixamplant allà on s’han arribat a conquerir.

A la seva novel·la, Jeanette Winterson alterna passatges de la vida de Mary Schelley, com si aquesta mateixa els narrés o hi reflexionés, amb un relat contemporani amb el qual busca equivalències mutants dels propòsits del doctor Frankenstein i presenta una mena de dobles d’aquest mateix personatge (el científic Victor Stein que, en lloc de crear vida a partir de morts, pretén la immortalitat de la ment alliberada del cos) i d’aquells que van conviure a la Villa Diodati, a la vora del llac Lemann, l’estiu del 1816 en què Mary Schelley va concebre la novel·la: l’autora (el metge “trans” (Ma)Ry Shelley), Lord Byron (convertit en un fabricant de robots sexuals femenins anomenat Ron), el metge Polidori (mudat en la periodista Polly) i Claire (la germanastra de Mary Schelley i amant de Lord Byron transformada en una catòlica fonamentalista). Potser m’he perdut, però no hi he trobat l’equivalent a Percy B. Shelley, el poeta amant de Mary. Aquesta part és enginyosa i divertida, però resulta tan fascinant la que evoca la vida i la creació de Mary Schelley que m’han dut a rellegir “Frankenstein”, que sempre convida a pensar perquè no arriba a cap conclusió moral pel que fa a la disputa entre el creador i la seva criatura rebutjada: tots dos són culpables i innocents, botxins i víctimes de l’altre.