Tribuna
Vatua el ret de la Sila!
“Són molts els mots apresos a casa que no he sentit mai a Barcelona, que és on s’estableixen els criteris normatius, però que es mantenen en alguna banda del domini lingüístic català
Una vegada vaig llegir en un escrit del poeta Josep Palau i Fabre una expressió que em va cridar l’atenció. Es tractava de la rara “pepa de deu”, que jo només havia sentit esmentar en el reducte familiar. Em va sorprendre tant aquesta presència en l’obra de l’admirat escriptor que no em vaig saber estar de comentar-li-ho en una carta en què el felicitava pel llenguatge emprat per ell en la seva obra Lorca-Picasso (1998), que havia tingut l’amabilitat de regalar-me. Llavors ell em comentava també per carta: “L’expressió «una pepa de deu» és molt viva per a mi, per haver-la oït de petit, suposo que sobretot a pobles com Celrà. En tot cas, també l’uso en la meva tragèdia Mots de ritual per a Electra, dita pel Cor d’Erínies. Jo creia que era una expressió corrent, però si vós, que esteu molt més ficat que jo en els problemes de llenguatge, la celebreu és que, per desgràcia, està una mica en desús. És clar que ja no hi ha pepes de deu...”
Era veritat: fins llavors jo l’havia sentit només a casa, on la mare passava el cru de l’hivern fent palmes per al dia de Rams, i anomenava ”pepes” (i llavors hi solia afegir “de deu”) les més matusseres –altrament, també a casa “pepa” era un equivalent de “prostituta”. Però de llavors ençà (o sigui, des que vaig fer l’observació a Palau i Fabre) no solament he sentit més d’un cop l’expressió en la mateixa Barcelona, sinó que l’he vist escrita en alguna tertúlia televisiva, a través dels hashtags dels espectadors en què un d’ells l’aplicava a una coneguda política… Això vol dir que cal anar molt amb compte a l’hora de parlar de la vitalitat o de la caducitat de certes formes lingüístiques, perquè tot sovint es produeixen sorpreses.
Una cosa semblant és el que em va passar amb “vatua el ret de la Sila!” o simplement “vatua el ret!”, una exclamació correntíssima a casa, sobretot en boca de la mare, que vaig recollir i incloure el 2014 en el meu llibre sobre El parlar d’una família vigatana. Com que tampoc no l’havia sentit a dir mai enlloc més que en l’àmbit familiar, un dia em vaig posar a cercar-la per internet. I vaig trobar que un llibreter de vell dels Encants Nous venia l’obra Lo ret de la Sila. Comèdia en un acte i en vers original de Frederic Soler (Serafí Pitarra), “estrenada ab inusitat éxit en lo Teatro Catalá instalat en lo Teatro Romea la nit del 13 Desembre de l’any 1877”, que vaig anar a comprar immediatament. Les al·lusions al ret de la Sila –algunes vegades a manera d’exclamació completa i algunes altres vegades en la forma reduïda– són freqüents al llarg de la peça teatral. (A qui pugui estranyar el gènere masculí del mot “ret”, li recordarem que es tracta de la “bossa de malla que es posa al cap, principalment de les dones, per a retenir els cabells”, com explica el diccionari d’Alcover-Moll).
Després, cercant a l’esmentat diccionari, vaig saber que “Sila” –al Vic de la meva infantesa, hi havia una casa anomenada “can Sileta”– és la forma vulgar del nom de dona Cecília. Fins al moment d’escriure aquest article estava convençut que Pitarra havia popularitzat l’expressió. Però unes noves cerques m’han fet saber que Francisco de Sales Vidal i Narcís Campmany i Pahissa (així com també altres comediògrafs contemporanis seus) empraven la mateixa expressió en les respectives obres La malvasia de Sitges i Contra enveja, totes dues del 1866, i això vol dir que van ser els escriptors els qui ho van rebre del poble. L’exclamació és consignada per Alcover-Moll a l’entrada “Vatua”. I també es troba en repertoris actuals de renecs catalans, fet que significa que d’una manera o d’una altra continua ben viva.
Són molts els mots apresos a casa que no he sentit mai a Barcelona (on he viscut la major part de la meva vida): “fardolaga”, “apiornar”, “enderri”, “encanatrar”, “veixina”, “envitzar” (que mai no he arribat a dilucidar com s’havia d’escriure: “embitzar”, “anvitzar”, “anbitzar”, “ambitzar”?), “enaigar” (o el gramatical “enaiguar”), “enjoncar”, “ganyó”, “cosó”... Segurament que tots es mantenen en alguna banda del domini lingüístic català. Tanmateix, a molts (sobretot a la capital, que és on s’estableixen els criteris normatius), els resultaran ben estranys. Pel que fa al renec del ret, m’alegraria saber que actualment és usat més enllà del meu cercle familiar: d’altra banda, podria molt ben ser que els meus fills, per les llargues converses amb la iaia, el tinguessin actiu. Però no n’estic del tot segur...