Opinió

Tribuna

Moviments o posicions

“Delimitat el camp no violent, fins i tot els grans líders com Gandhi i Luther King van oscil·lar entre les diverses variants de l’estratègia

Què ens està passant?, es pregunta amb raó molta gent preocupada per la situació política, per l’enquistament dels problemes i pels debats esgotadors entre estratègies pel canvi. Doncs res que no hagi passat en altres llocs i en totes les èpoques. He repassat el llibre Manual de desobediència civil, de Mark Engler i Paul Engler (Edicions Saldonar) i allà es comprova, només observant diversos casos del segle XX, com les pugnes entre diverses estratègies eren habituals en els moviments pels drets civils, en la lluita contra la guerra, en els moviments ecologistes o en els processos per la independència o per a la caiguda d’alguna dictadura.

És molt interessant conèixer els debats entre els activistes i teòrics de moviments progressistes als EUA de mitjans del segle passat. D’una banda, Saul Alinsky, considerat el pare de l’organització comunitària, que apostava per prioritzar les tasques d’acumulació de forces a l’entorn d’objectius molt concrets i amb gran capacitat de mobilització. Aquesta línia permetia guanyar alguns drets o concessions, alhora que servia per agrupar gent a l’entorn d’organitzacions estructurades. A l’altra banda, Frances Fox Piven, que abonava les accions més disruptives, inesperades, simbòliques que permetien un important impacte en l’opinió, partint de la base que els moviments de protesta han de “causar commoció entre els buròcrates, entusiasme en els mitjans de comunicació i tensió en els líders polítics”. Les pegues d’ambdues opcions són que, en la primera, hi ha el risc d’aconseguir avenços minimalistes però perdent de vista la globalitat del desafiament; i en la segona, que els esclats massius d’un determinat episodi disruptiu tenen també desinflades ràpides que poden no deixar rastre. Hi ha, però, una qüestió prèvia a discernir. Aquests debats es produïren i es produeixen al si d’estratègies no violentes. En cap cas es flirteja amb la teoria revolucionarista d’acceptar qualsevol forma de lluita, que inclou la violència contra objectes, propietats i, molts cops, persones. Com deia l’activista Rebecca Solnit, en resposta a les tàctiques d’aldarull del black block: “Si vols fer una cosa contra la qual ens oposem la immensa majoria, fes-la tu sol.” Aquesta línia vermella caldrà traçar-la també a Catalunya i prendre totes les mesures perquè ningú la traspassi. Perquè, com constata l’experta Erica Chenoweth, els moviments amb un flanc paraviolent estan destinats al fracàs. I en comptes d’augmentar l’abast i la preeminència de les accions més grans, les faccions violentes tendeixen a fer disminuir la participació. Un moviment no violent de masses ha de controlar amb formació i disciplina els seus actius i les seves accions.

Un cop delimitat el camp no violent, fins i tot els grans líders reconeguts com Gandhi i Luther King van oscil·lar entre les diverses variants de l’estratègia. Ells mateixos van protagonitzar episodis formalment disruptius amb els règims respectius. La Marxa de la Sal o els boicots de Birmingham són accions que altres membres d’organitzacions progressistes no veien clares. Però ambdós líders, malgrat encapçalar episodis situats clarament en una estratègia de moviments, mai van renunciar a forjar en paral·lel organitzacions sòlides preparades per a un conflicte de posicions. El Congrés Nacional Indi, el partit instrument de la independència; i les organitzacions pels drets civils americanes. I tampoc renunciaren a compartir o, fins i tot, protagonitzar models de societat alternativa, com a forma de vida.

Però, quan es vol confrontar l’estratègia de moviment que sembla predestinada a obtenir uns canvis transformacionals, amb l’estratègia de posicions centrada en reptes transaccionals, s’oblida que tant Gandhi com King obtingueren uns resultats concrets immediats ridículs, i clarament transaccionals. I per això foren criticats per molts dels seus. En canvi, el guany fou simbòlic i transformacional a mitjà termini, pel que fa al seu reconeixement per part del poder establert, com a interlocutors. D’això es queixava Winston Churchill quan criticava que l’Imperi britànic s’havia humiliat en rebre un pòtol vestit amb un llençol. Algú s’imagina Gandhi amb el moviment esgotat, 60.000 presos i l’expectativa de només aconseguir una mínima part de les reivindicacions sobre la sal, quan el criden per conversar, negar-se a fer-ho? Lamentablement el moment català no passa tant per un debat seriós i serè sobre la diagnosi i la combinació d’estratègies de posició i moviment, com per la disputa de l’hegemonia partidista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.