Li vaig llegir una piulada a Twitter que deia: ” Les xarxes estan plenes de propostes per a ocupar el temps. Està molt bé. Però no perdeu l’oportunitat de dedicar part del temps a una inactivitat necessària: badar.” De resultes de badar, d’observar, de mirar amb deteniment, Jesús M. Tibau és capaç de crear petites obres d’art com les que hi ha a  A mig camí de la incertesa, publicat a Cossetània. Un nou recull de contes, relats, microcontes i nanocontes de l’autor de Cornudella de Montsant, establert a Tortosa.

En Tibau té una traça extraordinària per dir molt en ben poc. D’una imatge, d’un sentiment, d’una emoció, d’una expressió, d’una mirada... té la capacitat i la sensibilitat necessàries per saber-li donar una volta i mitja que fa que els lectors ens arribi embolicat, envernissat amb una patina d’originalitat. En Tibau finestreja la nostra realitat més pròxima i quotidiana i en fa material literari de primera. Mentre vas llegint saps que en algun moment farà un gir inesperat, però no en tens la més petita idea de quan. Com la vida. Saps que hi trobaràs algun detall petit, aparentment inofensiu, que farà que vegis les coses des d’una altra perspectiva. I és així com acaba dient coses sense dir-les. Però se li entén tot. Igual que les desdefinicions. Un terme que s’ha inventat per definir noves paraules, fruit de l’observació diària. Shortir, sortir de casa sense anar lluny, un quilòmetre com a màxim. Solidaritard, recordar que cal solidaritzar-se quan no hi ha res a fer. Estishores, eina per a retallar el temps. Directe i sintètic.

Els seus contes son petites píndoles de realitat que ens les podem prendre cada dia. Compatibles amb altres lectures. Les podeu barrejar sense cap perill per la vostra salut mental mentre llegiu una novel·la històrica o una de negra. Els contes d’en Tibau no tenen cap contraindicació, ans al contrari. La seva lectura és molt indicada, altament recomanada, per situacions de confinament, per agafar aire i per continuar pensant. No en va, sempre som a mig camí de la incertesa.