Opinió

Tribuna

Gent de mala fe

La superficialitat o la ignorància poden ser un problema seriós. La debilitat i la precarietat, també. Fins i tot l’edat que es té o la religió que es practica, a vegades, esdevenen dificultats. És sorprenent que qui és –o se sent– massa jove, o bé massa vell, o bé massa “enmig de la vida”, pugui veure’s tan limitat. I no parlem ja de les creences, de les conviccions religioses: força filòsofs, i també gent corrent, ho consideren obstacles a la llibertat, principis limitadors, frens, amb una percepció negativa que no és del tot encertada.

Es diria que hi ha, en canvi, estats vitals que semblen sempre positius: la creativitat, la tolerància, l’empatia o la innocència. Potser no percebem certs límits, que hi són. Només uns exemples: els tolerants, ho som amb els anti-immigració?; o bé, quina mena d’empatia happy flower podem generar envers un assetjador sexual?; o, es considera expressió de creativitat l’organització d’atemptats? Sabem que hi ha unes ratlles vermelles que no ens ho permeten tot, fins i tot en la tolerància, l’empatia o la creativitat.

Opino que el que mai hem de tolerar, ni fent broma, és “la mala fe”. Alguns han travessat aquella màgica frontera entre la innocència –més o menys sofisticada– i la dolenteria radical. Quan era docent de filosofia en una escola pija de Madrid, un adolescent em va confessar que havia descobert gent dolenta. Ja era una mica grandet per adonar-se’n, però em va explicar el fet: uns lladregots li van prendre els diners, el mòbil i el que duia de valor. Quan ja els ho havia donat tot, li van clavar una ganivetada al braç. Sense motiu. Això és ser “de mala fe”, mala gent, em deia. Pispar, menysprear o mentir, són accions èticament reprovables, però la “mala fe” és una pantalla més.

La innocència és encisadora, enamora. No és només un terme jurídic usat pels jutges que decideixen que un acusat no és culpable: també pot expressar un estat general, un caràcter. A vegades l’entenem com desconeixement o manca d’experiència: algú pot estar enfavat o no adonar-se del que caldria. Ara bé, inclou certament una visió més aviat positiva del món. Adam i Eva perderen la innocència en el lamentable incident de la poma: així hem quedat, sense el somriure. Quan desconeixes quelcom, potser se’n riuen de tu. Tot i així, els saberuts “no saben que no saben” (Sòcrates). Si perdre la innocència ens fa negatius, càustics, cínics o gent malpensada, quasi seria millor no travessar-ne la frontera. Accepto que algunes “innocències” –la d’un discapacitat o de qui va sempre amb el lliri a la mà– ens fan llàstima, però m’entenc millor amb qui no és dolenteria pura.

La gent “de mala fe” potser està contra ella mateixa, ja que volen el mal pel mal, sense una ulterior finalitat. He conegut algunes persones així: mai ho admetran perquè el pitjor de la “mala fe” és creure que els altres són com tu, i que és normal. No hem de permetre que els dolentots de mena tinguin poder, mai: ni mestres, ni policies o guàrdies, ni jutges, ni periodistes. La veu i la raó humana són per perdonar i construir (Aristòtil), no per odiar i rebentar. Cadascú sabrà si lluita per mantenir-se –com ens recomanen els Skywalker “de la galàxia”– al costat bo de la força.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.