“Ara toca rescatar les persones. Com? Fent polítiques socials”

És una mesura interessant, sempre que vingui acompanyada de línies d’ajudes al lloguer. Adoptar moratòries l’única cosa que fa és retardar el pagament del lloguer, no te’l condona, que és possiblement el que més convindria per a aquelles famílies amb pocs recursos. O bé, com deia, rebre suport de l’administració per poder cobrir el pagament de l’habitatge i poder pagar al propietari. La causa que s’hagi hagut de posar aquesta mesura també és la frenada de l’activitat, que ha afectat totes les butxaques, però d’una manera més dràstica la de les famílies amb economies més fràgils. L’habitatge és un dret essencial i amb la Covid-19 s’ha vist encara més clar. Ho hem de tenir en compte, si realment es vol aturar aquesta pandèmia. Però sobretot si volem recuperar les persones.

És un escenari que també ens preocupa. Els últims anys hem vist com els desnonaments a causa de no poder pagar els lloguers han crescut moltíssim. Les ajudes de l’Estat i de la Generalitat no cobriran totes les sol·licituds perquè els sous són baixos, la Covid-19 ha fet desaparèixer llocs de treball, i perquè la partida d’aquestes ajudes no ha mesurat l’abast necessari.

Les conseqüències, si els responsables polítics no hi posen solucions, seran més complicades de gestionar i solucionar que l’última crisi que hem viscut. Encara ara estem arrossegant situacions que no s’han pogut solucionar perquè els recursos per a l’accés a l’habitatge i a les ajudes socials són limitats i perquè hi ha molts llocs de treball estacionals i perquè els sous que es cobren no permeten accedir a l’habitatge segons els preus del mercat.

Aquí és on hi ha el drama humà més elevat. Hem vist com la gentrificació ha expulsat persones i famílies de certs barris de poblacions amb alta demanda de turisme cap a altres barris o poblacions properes. Però els preus del lloguer, les males connexions del transport públic i les baixes possibilitats de trobar feina, fan que la gent es vegi abocada a buscar solucions com aquestes. I no vol dir que sigui més econòmic. Aquí també trobem abusos. I si afegim que la persona no té papers, dependrà de la solidaritat de compatriotes, d’entitats socials i, en alguns casos, dels serveis socials municipals.

És motiu d’exclusió. I tant. Des del moment que els sous, ja ho he comentat abans, no poden abastar les despeses habituals d’una família, comença l’exclusió social. El 30% del sou, com a màxim, hauria de destinar-se a lloguer o a hipoteca, segons els estudis econòmics. Si aquesta despesa és més elevada, dificultarà la resta de l’economia familiar. I aquí tenim un problema. Quina de les despeses que té una família deixa de pagar? L’altra són les condicions d’habitabilitat dels habitatges que es poden arribar a llogar.

Ho sabem. I a la Fundació SER.GI, ni que sigui de manera testimonial, ho intentem fer realitat segons les nostres possibilitats. Les ajudes que hi ha per a famílies i per a entitats que gestionem habitatge social són un inici, però no n’hi ha prou. Hem vist que hi ha famílies que els cal un suport constant per accedir a un habitatge digne i per arribar a final de mes, malgrat que es tingui un lloc de treball. Això vol dir, d’una banda, que cal augmentar el parc d’habitatge social, ja sigui de la Generalitat o de cada un dels municipis. I, de l’altra, cal una renda garantida de ciutadania que ajudi a complementar aquells ingressos que no es perceben però que són necessaris per atendre les necessitats més bàsiques.

No fer el mateix. Ara toca rescatar les persones. Com? Fent polítiques socials. Una seria augmentar el parc d’habitatge social, però també polítiques actives d’accés al mercat de treball per a aquelles persones que es poden quedar enrere: aturats de llarga durada, persones amb discapacitat, sense papers... Cal ajudar la indústria, el comerç... per reactivar l’economia, però també cal no oblidar les persones.