Opinió

Tribuna

Mestres, assenyats?

Tothom coneix l’experiència: voler fer cas de tot el que et diuen, fins i tot les persones de bona fe, et pot sortir molt car. De fet, mai n’acabes ben parat. Ho deixa clar Isop, l’autor de faules grec, que va viure al segle VII aC. Havia nascut esclau, sembla, però les seves històries, recuperades per Demetri de Falèron cap al 300 aC, han passat al nostre patrimoni cultural. He anat a cercar-ne una, i l’he trobada ràpidament gràcies a eBiblio, la nostra biblioteca pública digital. Segur que la coneixen: “Un home amb cabells blancs tenia dos amants, una jove i una altra de vella. La de més edat, avergonyida per tenir tracte amb un més jove que ella, no deixava, quan venia a estar al seu costat, d’arrencar-li els pèls negres. La més jove, tractant de dissimular que tenia un amant vell, li arrencava els blancs.” Ja es poden imaginar la conclusió. No se’m fixin ara en el fet moral o altres consideracions paternalistes o patriarcals. Només vull destacar un aspecte: ¿no han temut vostès “quedar calbs” si un li dona la raó a tothom? A mi, quasi em succeeix.

Els mestres i professors no posaven deures durant el confiament per la Covid-19? En posaven massa? Els docents no fem ni brot de feina i estem sempre de vacances? Un mestre treballa 24 hores al dia? N’hem sentit de totes. Però no ens deixaran “calbs”. Els mestres som assenyats: no sé si tots i cada un, però sí com a categoria. Qui atiï una “crítica global” no pot acabar tenint raó, mai: és la pròpia fel que li sobreïx. També Lope de Vega recull la mateixa faula, en forma de consideració de Brito, un gracioset, a la seva comèdia El guante de doña Blanca. Allà es repeteix l’esquema, i acaba: “...con que vino a quedar calvo.” No vull que als docents ens passi això. Permetin-me tres consideracions.

Primera: algú “assenyat” –ens confirmen els diccionaris– és qui actua guiat per la raó, prenent decisions prudents i mesurades. Els qui ens dediquem a l’educació ni ens volem fer els simpàtics ni som uns indiferents respecte a les famílies i els alumnes. Som els “professionals” de l’aprenentatge i la formació: n’hem vist de tots els colors perquè, any rere any, els alumnes sempre tenen la mateixa edat però nosaltres som més savis. No ens arrossega el sentimentalisme sinó que ens guia el seny!

Segon: quan bufa el vent alguns fan murs, d’altres molins. Fa poc va citar aquest proverbi un polític espanyol. Ell en volia treure rèdit, però penso que la proposta ens serveix: el professorat escolta, suporta, fa créixer i –de les contradiccions– en treu maduresa emocional i moral. Som emprenedors, no vigilants.

Tercer i definitiu: qui només xerra i xerra, i no està disposat a moure ni un dit per millorar una situació, no ens ha de treure la pau. Un dels meus lemes preferits és “Stop talking, start doing”. Els docents fem, som operatius. He fet una apologia dels ensenyants; ara ja em poden disparar: uns em trauran els pèls d’un color, perquè els semblo revolucionari; els altres de l’altre, perquè els semblo conservador. Però, ¿i si tingués raó?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.