Opinió

Ombres d’estiu

L’amor com a única realitat

“Potser el més gran amor de la novel·la és el que sent aquest boig fascinant.

Stendhal, que va dir a l’autobiogràfica Vida de Henry Brulard que el seu estat habitual va ser el de l’amant infeliç perquè (com, de fet, bona part dels protagonistes de La cartoixa de Parma) els seus sentiments no van ser correspostos amb la mateixa intensitat o caràcter, va escriure abastament sobre l’amor en les seves novel·les i altres narracions a més de dedicar-li un assaig: De l’Amour. En aquest llibre apunta la teoria de la “cristal·lització amorosa” a través d’una analogia: si es llença una branca seca i desfullada en una mina de sal de Salzburg, al dia següent apareixerà transfigurada en estar coberta d’una infinitat de petits cristalls brillants. L’enamorament, doncs, com una idealització i potser invenció de la persona estimada que exalta i transfigura a la vegada qui el sent en una fugida del món real que es converteix, tanmateix, en l’única realitat: la resta perd tota mena d’interès.

A la Torre Farnese, Fabrici del Dongo, que no es creia capaç d’elevar-se amb la passió de l’amor vertader, només viu per Clelia Conti, a qui, essent filla de l’alcaid de la ciutadella, observa des d’una escletxa de la seva presó mentre la malenconiosa noia té cura dels seus ocells. Ella, per no trair el pare i perquè creu que Fabrici deu entretenir-s’hi mentre continua enamorat de la seva tia Gina donant-ho per fet tot Parma, en principi refusa l’atenció del presoner i fa per no ser vista, però sucumbeix a l’enamorament. És així que els dos joves van establint una relació i un diàleg a través de mirades, d’un llenguatge xifrat i de cartes que, trobant còmplices, arriben a enviar-se. Aquest és un dels passatges més emocionants de La cartoixa de Parma. Stendhal fa que Fabrici experimenti tot allò que relaciona amb l’enamorament: l’admiració, l’expectativa, l’esperança, la cristal·lització, el dubte i la joia.

Fabrici és tan feliç que no vol sortir de la presó, però Clelia l’obliga a intentar escapar-se perquè tem que sigui enverinat: el fiscal general Rassi no s’atreveix a condemnar-lo a mort, però, d’acord amb les intencions del príncep de Parma, “prepara” la metzina. Gina, però, no només prepara la fugida de Fabrici, sinó també una metzina. Ho fa amb l’ajuda de Ferrante Palla, metge i poeta, condemnat a mort per la tirania del príncep (i les males arts de Rassi) que sobreviu als boscos com un bandoler. El gran Ferrante Palla, personatge quixotesc, fantasmal com una llegenda, tan enamorat de la duquessa que està disposat a fer-ho tot per ella sense cap condició. Potser el més gran amor de la novel·la és el que sent aquest boig fascinant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia