Opinió

opinió

Jordi Cuixart

1.000 nits, la lluita continua

“La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa” Nadya Toloknó (Pussy Riot)

Amb en Jordi Sànchez portem mil dies a la presó i la societat catalana ha perdut la por, no vol renunciar a la legítima aspiració com a poble

El 16 d’octubre del 2017 vaig entrar a la presó estimant-me com mai la vida. I de la mateixa manera que els primers dies vaig reconèixer la por, també vaig anar aprenent que la llibertat interior pot ser molt més forta que l’exterior. Personalment, vaig comprendre que part del meu destí no em pertanyia, vaig entendre i assumir que l’Estat m’havia convertit en un pres polític. Així que, precisament per això, vam decidir fer de la presó el millor altaveu de la lluita per l’autodeterminació i els drets humans vulnerats.

Els primers dies a Soto del Real, des d’un passadís, un pres em va cridar: “¡Cuixart –o potser va dir Sànchez, perquè sovint ens confonien...–, escríbelo todo, te va a ir de puta madre!” Li vaig fer cas. I això m’ha ajudat a convertir la presó en un aprenentatge continu. La lectura, l’escriptura o més endavant la ceràmica són encara avui refugis i font de plaer.

De fet, en el meu cas soc a la presó pel fet de ser el 10è president d’Òmnium Cultural, per haver cridat a la mobilització no-violenta i donat suport a un referèndum. Segueixo procurant que cadascun dels meus actes respongui a l’objectiu de convertir la repressió en palanca democràtica. Lluitant per sortir amb dignitat de la presó i sense renúncies, arribi quan arribi el final de la condemna i siguin quines siguin les circumstàncies.

Vaig dir-li al jutge que assumeixo les conseqüències dels meus actes perquè la tardor del 2017 com a societat civil vam fer el que havíem de fer. Perquè davant del dilema d’acatar una suspensió considerada injusta o exercir drets fonamentals, vam tenir ben clar que el nostre deure moral era exercir la desobediència civil.

I, malgrat les amenaces, no tinc cap dubte que ho farem sempre que calgui perquè la força de la mobilització pacífica és la persistència, la defensa de l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, sense deixar-nos ningú pel camí. Perquè la lluita no-violenta és l’eina més poderosa que tenim, com a ciutadans, per canviar lleis injustes, i perquè aquests 1.000 dies de presó en són l’exemple més clar. Des del Jo Acuso al Tribunal Suprem, fins al Demà pots ser tu o tota l’acció internacional fins a arribar a Estrasburg. Denunciant a la Sala l’aval de Felip VI a la brutalitat policial així com avui denunciem també al món la corrupció que envolta la figura del cap de l’Estat.

Però aquests 1.000 dies de presó que portem el meu company i amic Jordi Sànchez i jo són, sobretot i modestament, símbol d’una societat catalana que ha perdut la por i ja no vol renunciar a les seves legítimes aspiracions com a poble. Com diu Fatima Meer, hem lluitat per la pròpia confiança, que ens encoratja i ens allibera de les pors.

Així va ser possible l’1 d’Octubre, com així es fa front a la presó i l’exili, a una repressió que continua en causes obertes i té un balanç de 2.500 represaliats. O amb una llei mordassa que lluny de derogar-se ja porta més perseguits sota el govern de Pedro Sánchez que amb tot el mandat de Rajoy.

Necessitem ser més determinats, de ben segur, i aprendre a fer de la incertesa estímul per arribar a recuperar els grans acords de país que ens han permès avançar en situacions encara més adverses. Som conscients de les dificultats, però també del poder i la força de la gent. Tot passa per la gent.

Per això, la coherència ha de dotar de legitimitat cada nova passa. Ens pertoca ser tan exigents amb nosaltres mateixos com ho som i serem amb els altres. Seguirem treballant per facilitar que es trobi una estratègia compartida.

Passi el que passi amb el compliment de la condemna, no tinc cap dubte que ni les amenaces, ni la presó, ni l’exili mai més no seran cap límit per a les aspiracions nacionals. Que serem capaços de seguir enfortint el sentiment de pertinença col·lectiva i combatre les greus injustícies socials que s’aguditzen sobre la crisi del 2008 i ara la de la Covid.

Si fa gairebé tres anys vaig entrar a la presó com a president d’Òmnium Cultural, la meva responsabilitat és sortir-ne com a president, sempre que ho vulguin els socis. Perquè l’Estat espanyol mai decidirà qui és el president o la presidenta de la nostra entitat.

Avui, juntament amb en Marcel Mauri i una junta renovada, Òmnium enforteix prop de 60 anys de feina insubornable en defensa de la llengua, la cultura i la cohesió social. També conscients que els revolucionaris de debò diuen molt menys del que fan i fan molt més del que diuen. Després de 1.000 nits, que ningú no ho dubti: persistim i no renunciem a res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia