Tribuna
De consensos a eines de país
“La Catalunya post-Covid cal que es doti d’eines del segle XXI que li permetin aplegar forces d’ens públics i d’ens privats. O anem junts o no ens en sortirem.
Les crisis ajuden a deixar de banda discrepàncies estèrils i permeten assolir consensos que, sense un catalitzador positiu, no s’haguessin assolit fins d’aquí a cinc o deu anys. Potser més. Aquest és el cas de la crisi de la Covid-19 i la col·laboració publicoprivada. Després de nombrosos esforços per construir hospitals de campanya en deu dies, engegar aplicacions informàtiques que facilitin la identificació i seguiment de contactes per tal de tallar les cadenes de transmissió i organitzar voluntaris disposats a portar queviures a persones vulnerables del seu entorn, s’ha fet més palès que mai que sense una estreta col·laboració entre les institucions públiques, les empreses i la societat civil no arribem enlloc.
No és cap sorpresa, de fet, ja ho sabíem. Especialment els bons gestors públics que fa més de dues dècades que estiren una llei de contractes que, encara que es va “renovar” l’any 2017, no s’adapta a unes pràctiques per a les quals no va ser concebuda. Les nostres societats s’enfronten, cada cop més, a reptes complexos. Desafiaments que un actor en solitari, sigui aquest públic o privat, no pot resoldre. Posem com a exemple el canvi climàtic, que acaparava portades els mesos anteriors a la Covid-19 i que va culminar amb el discurs de Greta Thunberg el dia 23 de setembre a l’Assemblea General de Nacions Unides després de creuar l’Atlàntic a vela i arribar a una ciutat de Nova York col·lapsada pels fans del New Green Deal.
La descarbonització de l’economia i el canvi d’hàbits seguint models més sostenibles és impensable assolir-los sense aquesta col·laboració intersectorial. Tampoc el desenvolupament d’un model de turisme de qualitat, la promoció de l’economia del coneixement o bé l’impuls de polítiques d’igualtat.
Existeix, doncs, un consens, i no és menor, que la col·laboració publicoprivada ha arribat per quedar-se i que si volem garantir la creació de valor públic cal que la batuta que dirigeix aquesta gran orquestra d’actors amb interessos particulars l’agafi el sector públic. Amb contundència. El problema gruixut el tenim amb les eines juridicoadministratives existents per aterrar aquestes col·laboracions. La col·laboració publicoprivada va néixer (i créixer) al món anglosaxó i va assolir uns nivells de diversificació i refinament destacables a països com el Regne Unit, Estats Units i Austràlia. No a casa nostra.
Ara bé, no ens podem oblidar que és un model que connecta molt bé amb la tradició catalana de cooperació intersectorial que en moments com els Jocs Olímpics del 92 tan bé va funcionar. La mateixa tradició que va possibilitar que les exportacions continuessin creixent al 7% a Girona durant la crisi del 2008. I és aquesta connexió, difícil d’improvisar, la que farà que, existint un consens com l’actual i els instruments adequats per aterrar-ho, la col·laboració publicoprivada es converteixi en un dels grans motors del país.
Les eines actuals (i deficients) són tres: emprar una de les tipologies de contracte incloses en la llei actual, impulsar un conveni de col·laboració entre les entitats interessades a col·laborar o bé crear un ens ad hoc que en els estatuts de creació estableixi els objectius de la col·laboració i en reguli el funcionament. Les tres opcions presenten problemes. Les modalitats de contractació existents no s’adapten a aquesta lògica col·laborativa de caràcter més horitzontal. Els convenis s’han limitat per evitar que es transformin en una fugida de processos de licitació pública. La creació d’una nova organització acostuma a ser l’opció més interessant, però les tipologies d’ens que la llei permet crear tampoc són òptimes per a l’organització d’aquestes col·laboracions.
Sempre existeix l’alternativa de no formalitzar-ho i funcionar com una xarxa informal de treball. Però aquesta opció comença a generar problemes quan les iniciatives a desenvolupar impliquen una inversió econòmica continuada i certs riscos d’implementació. Aquest escenari no ens deixa alternatives: la Catalunya post-Covid cal que es doti d’eines del segle XXI que li permetin aplegar forces d’ens públics i d’ens privats. O anem junts o no ens en sortirem.