Sentir-se ridícul per una lletra Al seu torn

Reivindicàvem l'altre dia el xupa-xup, i avui lamentem no poder-lo xupar, perquè en català podem llepar, xumar, mamar però no xupar. No és estrany, doncs, que tinguem tan poques pàgines de relax, entès en el sentit més ampli. I el més curiós és que tenim xuplar, verb viu a València i que neix d'una barreja de xupar i xuclar. Si xuplar és prou antic per ser al DIEC, per què no hi és un dels seus pares? I és que de vegades, per una lletra, no vivim tranquils. No ens deixen forrar llibres, els hem de folrar. Ni dir que la selecció d'Alemanya ha matxacat la d'Austràlia, hauríem de dir que l'ha matxucat. És una lletra, però una lletra que separa la naturalitat de la pedanteria. Potser alguns savis filòlegs s'haurien de relaxar i entendre que tota norma fracassa i es desacredita quan fa sentir ridícula la persona que l'aplica.

A les cues de Madrid la gent pregunta “¿Quién da la vez?”, i és que vez, a més de vegada, també significa torn. De vegades llegeixo frases com aquesta: “L'empleat es va queixar al seu cap, que, a la vegada, es va queixar al president”. Però en català a la vegada vol dir alhora i aquí les queixes no van ser simultànies, sinó successives. És correcte traduir a la vez per a la vegada, però a su vez s'ha de traduir per al seu torn: i és una greu incorrecció traduir-ho per a la vegada o a la seva vegada.