Opinió

Keep calm

El reis són els bancs

La futura unió entre Bankia i CaixaBank és una versió postmoderna del matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran II. Almenys això sembla si veiem l’eufòria nacional amb què s’ha rebut l’anunci en la premsa econòmica espanyola. El mite fundacional d’Espanya, ara a través d’unificar actius bancaris, compartir paquets hipotecaris i tancar oficines. Tanto monta, monta tanto. La seu de totes dues és de moment, i de manera accidental, a València, tot i que no cal ser gaire espavilat per veure-hi de lluny el somni nacionalista dels anys noranta de convertir Madrid en l’única i gran capital financera de la península Ibèrica, per a la qual cosa calia absorbir i reubicar la banca basca i finalment també la catalana. Primer absorbir, via fusió. Després reubicar. Allà, hi som.

L’anunci ha motivat els inevitables titulars antiindependentistes i alguna burla a la patètica imploració del govern català que la seu del banc resultant sigui a Barcelona: “Fainé dona el cop de gràcia al procés”, va escriure ahir un comentarista econòmic en un digital madrileny. Des del 2012 que no hi ha hagut cap dia sense titular que anunciés la mort definitiva del procés, de manera que al cap de set anys han de recórrer a les metàfores toreres. És el resultat de confondre els desitjos amb la realitat, i d’analitzar la situació política catalana oblidant una variable fonamental: què vol la gent. Mentre la gent, molta gent, vulgui la independència, l’assumpte seguirà allà. Per molt que s’emportin els bancs, decapitin partits, segrestin parlaments i ens vulguin refundar Espanya dia sí dia també. De fet sospito que, com més hi van, menys ganes tenen els indepes de deixar de ser-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.