Respectar l'infinitiu

A la sortida dels bars hi trobo sovint aquest rètol: “Respectar el descans dels veïns”. Em deixaria perplex si no fos perquè, al costat, hi sol haver l'altre: “Respetar el descanso de los vecinos”. I aquest sí que l'entenc. És l'avantatge, i el drama, del bilingüisme. Rumiant-hi constato que l'infinitiu castellà és més versàtil que el nostre. Parece decir és sembla que diu. I el Qué hacer, Dónde ir d'una guia turística hauria de ser Què es pot fer, On es pot anar. Però hi ha un cas més flagrant: l'infinitiu generalista. Se sent molt a les ràdios estatals i cada dia més a les nostres: “Y por último recordar que...” o bé “Antes que nada decir que...”. En castellà es tolera amb el nas arrufat dels puristes. Nosaltres l'hauríem de combatre sense manies. Perquè fent servir l'infinitiu com els indis als westerns obrim la porta a una substancial pèrdua d'identitat.

La fera amagada

Busco al DIEC i al GDLC la paraula fera i no l'hi trobo. Però hi és, amagada a l'accepció 2 de l'adjectiu fer. Rere el 2 hi ha adj i f, cosa que et permet saber, si hi entens, que la forma femenina s'ha substantivat. Però un diccionari no pot ser una gimcana. Que històricament fera vingui de fer és erudició. L'usuari ja no hi pensa, en fer, i necessita la fera. Així ho entenen l'Alcover-Moll i el D62 i així ho haurien d'entendre tots els que fan diccionaris per al segle XXI.