Opinió

opinió

Judici a temps convulsos

Puc dir per bé i per mal que ‘jo hi era’ quan estaven succeint molts dels fets que han canviat el sistema financer

La sentència de Bankia, que eximeix de responsabilitats al Sr Rato, no deixa de provocar titulars i emprenya a molts a qui la situació ha deixat perplexes. Si hom s’ho mira fredament, la decisió no pot sorprendre. Els fets judicats amb les proves pertinents no donaven per més. M’explicaré. Puc dir per bé i per mal que ‘jo hi era’ quan estaven succeint molts dels fets que han canviat el sistema financer. Ho vaig poder viure d’a prop, des del consell de govern del Banc d’Espanya. Experiència propera, sí, tot i que més aviat feta des d’un balcó ja que, d’intervenció efectiva, no en vaig tenir la mínima oportunitat. Deixeu-me que ho comenti.

Vaig ser representant del que se considera la quota catalana: un sisè en discòrdia respecte dels altres cinc nomenats pels dos grans partits espanyols: en el temps 3/2 segons qui tenia majoria al govern. Aquella quota individual requeria un mínim de consens entre les forces catalanes parlamentàries, tot i que el nomenament era finalment fet pel govern espanyol. I així va ser en el meu cas. Certament, en dotze anys se’n poden veure de tot color: tres governadors, uns quants sotsgovernadors i bastants directors generals, alguns amb porta corredissa inclosa. Així que vaig poder fer un immens aprenentatge de part del món real; sí, del financer, del que hauria de ser el menys real de tots. La part que tocà a la crisi fou la més enriquidora per tal que jo pogués entendre el país en què vivim. No ho dic amb satisfacció. L’abordatge de tot plegat va ser un fiasco. Ara ho recriminen molts dels qui llegeixen la sentència. Val a dir, de tota manera, que en el consell de govern s’observen els fets, es demana si es vol alguna explicació, i així es sol·licita que consti en acta. Però sense transparència en actes, els matisos només resten oberts a futurs recercadors de la història financera espanyola. La cuina és efectivament la comissió executiva, no en el consell de govern. Allà es preparen els plats i alguns certament, ja cuinats, han de passar per mandat legal pel consell de govern. Dels sis consellers de govern només dos entren a la comissió executiva. I en aquest cas, al llarg dels 12 anys, la quota catalana no hi ha tingut mai aquesta oportunitat. Son posicions reservades als consellers proposats pels dos grans partits nacionalistes espanyols.

El que puc explicar de la meva llarga experiència al Banc d’Espanya (el màxim d’anys reglamentaris), ho he publicat a la Revista Econòmica de Catalunya. Una mena de ‘Confieso que he vivido’, on comento allò fet de la millor manera que vaig saber. Anticipo: en cap cas, res per tirar coets, vist el final de festes, tot i la recuperació de l’economia dels primers i darrers anys dels meus dos mandats. Ni l’edifici del BdE de plaça Catalunya vaig poder recuperar, tot i el projecte que teníem entre mans i el temps que hi vaig perdre!. Però sí. Jo hi era.

Contràriament al que ha suposat la sorpresa de la sentència, penso que la resolució era esperable. Amb una actuació de la fiscalia poc gallarda, contradictòria en el seu recorregut argumental, el tribunal no ha disposat d’un argument de condemna. La mala gestió no és delicte. No saber-ne més, no guanyar l’aposta de la capitalització, de les fusions fredes i calentes, cedint a les circumstàncies tant hostils de l’economia, no fa per una condemna. Era en tot cas molt difícil que se’n sortissin bé tots aquells que van assumir quotes de responsabilitat en la supervisió i en l’impuls dels processos de sanejament. Calcular provisions quan els valors dels actius podien arribar a mínims en absència de brots verds -que si no es reconeixien s’enfonsava encara més el pessimisme imperant-, quan el valors en llibres en res es semblaven a les cotitzacions dels moments -canviants dia a dia, especulació inclosa-, o amb actius fiscals que tenien valor només davant d’un comprador i zero altrament. Certament, en algun cas, l’esforç va sortir bé; però qui se’n recorda ara de les coses bones quan les dolentes han fet tant de mal?

Però aquesta és la tasca del supervisor, del regulador, de qui es vol anticipar als fets; en aquest cas per a parar un carro que va costa avall i que alguns havien empès. Però repeteixo: no saber ne més no és pecat. Posa en evidència, certament, els errors dels perfils dels decisors, la contaminació política obstructiva, la negligència culposa de la incompetència. Però això no és el mateix que el dolo, la intencionalitat, l’enriquiment propi a costa dels mals dels altres. És ver que els incompetents són perillosos, però la moral de qui diu el que no fa per interès propi i s’omple les butxaques escandalosament (recordeu l’ ús abusiu de targetes black, les retribucions, legals, que es permetien aquells directius, molt lluny de les dels servidors públics que n’havien de fer el seguiment i control), amb frau a l’erari públic han de tenir si es demostren, tal com apunten els indicis, un càstig molt més sever. Esperem que en això sí, la justícia, en els judicis pendents, estigui a l’alçada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.