Signes d’esperança

El moment present és especialment complex perquè coincideixen una pandèmia de greus conseqüències, que ens ha fet sentir vulnerables i que ha provocat una crisi econòmica profunda, amb l’amenaça mediambiental. La Covid-19 evidencia més que mai les contradiccions del sistema, que sempre acaba decantant-se en favor del benefici financer a costa de l’economia productiva i incrementa significativament la desocupació i fa palesa la falta de mitjans de la sanitat pública, el deteriorament de la credibilitat en el sistema democràtic –que el papa Francesc ja va exposar fa alguns dies al president del govern espanyol Pedro Sánchez– i l’hegemonia de valors com el consumisme i l’hedonisme.

I davant d’aquesta realitat poc esperançadora, què caldria fer? Potenciar el multilateralisme al servei del bé per a la humanitat. Distribuir raonablement el poder i establir mecanismes rigorosos de control. Posar fi als paradisos fiscals i a la concentració financera tot regulant l’especulació perquè no es pugui distanciar de l’economia real. Reequilibrar la riquesa entre països i regions, emprendre accions efectives per posar fi a la pobresa i per acompanyar els més vulnerables, tot promovent la seva participació activa en la societat. I també establir mesures rigoroses per frenar l’impacte mediambiental. Sense una justícia econòmica global no podrem salvar la naturalesa, així que per fer-ho caldrà tenir una visió transversal: incloure el reciclatge en el preu, fomentar les energies verdes, controlar les formes d’extracció de matèries primeres, preservar la natura...

Aplicar mesures com les esmentades i situar d’una vegada per totes les persones en el centre de les decisions a tots els nivells només serà possible si alhora vetllem per la formació, si tenim cura de la preparació dels educadors i educadores, si afavorim la recerca en tots els àmbits, si els joves es qualifiquen professionalment i es formen humanament.

El present és complex i difícil per a molts, les propostes de canvi no són fàcils d’implantar i sembla que ara mateix no hi ha cap mena de voluntat d’emprendre aquest camí per part de l’oligarquia dominant. Podem parlar d’esperança?

Hi ha força signes que ens permeten de ser sensatament optimistes. Èticament, la pandèmia ha fet prendre consciència a molts de les situacions de vulnerabilitat que es donen en el si de la nostra societat i sobretot de la necessària interdependència. Aquest sentiment de comunitat s’ha manifestat en nombrosos actes de solidaritat que s’han produït arreu durant aquests darrers mesos. Hi ha força evidències que indiquen una transformació progressiva en la concepció del consum: hem reduït el nostre consum i per tant també els residus, comencem a entendre el poder que tenim els consumidors, la força de l’austeritat. Cada cop tenim més consciència dels límits del planeta i valorem la necessitat de preservar-lo. Trobem signes diversos d’aquest canvi de mentalitat: des de les sortides al medi natural fins a l’increment del compromís voluntari per part de molts. L’economia circular, el comerç just, les finances ètiques, l’economia social, els centres especials de treball, l’artesania, la valoració del comerç i la producció de proximitat s’han revalorat. La revolució tecnològica de les xarxes genera servituds, certament, però també està contribuint modestament a cert reequilibri territorial i ha facilitat que cada cop més persones optin per marxar de les ciutats i anar a viure en zones rurals.

Les setmanes de confinament van capgirar tendències I van permetre d’incrementar la solidaritat intergeneracional, valorar més que mai el rol solidari i les accions per a la promoció de les persones que realitzen diàriament nombroses ONG i entitats socials i entendre el rol pal·liatiu i redistributiu que exercim.

Ara falta que aquests ciutadans cada cop més conscients prenguem majors compromisos solidaris, ens sentim personalment responsables i siguem capaços de traslladar les nostres conviccions en el consum, en les pràctiques ordinàries, també a les opcions polítiques i a la governança.